L'HOME QUE CERCAVA EL SEU LLINATGE...

                                 
   

JOHN WILLIAM INCHBOLD
 ( 1830-1888 )
“ A Man Digging on The Shore “
                                
                               

L’HOME QUE CERCAVA
El SEU LLINATGE...!


(Un breu relat )


Un jorn, el vaig veure
a la gatzoneta;
amb mans empastifades de fang, en feia esbaldrecs al sorralenc

No sabia quina cosa cercava,
però dellà romania,
amb els ulls aclucats
com sí d’un somni aparegué.

Semblava com sí volgués
esbrinar que n’hi havia
més enllà de totes les escletxes
i, afanyós foradava rocam
i, pedrís amb eines de miner.

Un altre dia, se’n sortia dels pous
tot xopat, aprofundint en els
misteris de les aigües,
ben a l’interior dels túnels fonedissos,
tot ell, engomat de botes i, de guants
amb ulleres i, aletes de submarinista.

De líquids i, de polsim s’hi nodria,
de dies i de nits s’hi resguardava,
durant un perllongat període
de temps, sempre ajupit, romancejava,
fins que un sobtat capvespre,
un drac daurat, de carboncle escumejat,
a l ‘home, .....de foc, el va esbufegar
i a ple aire, tot ell, enlluernat de flames,
al terreny hi va quedar abraçat
de bocaterrosa, encobert d’encenalls
i, tot transfigurat en un suposat esquelet de moltes desfetes,.

Aleshores, hi vaig trobar un drac
volador enlairant-s’hi i, un home tot transformant-s’hi en un espectre
voraç, que a totes les coses
del seu voltant, en un instant,
les hi va arravatar els seus colors.

Traspuava una flaire a sofre,
que tot ho emmusteïa.
En clissar-lo fixament als ulls, me n’he adonat que a aquest home el coneixia,
però que no obstant això, ara mateix, n’era un ostentós drac, ressorgint de les
seves cendres, com l’au Fènix.

De camí a casa, em preguntava
quants homes dracs n’hi haurien
a la Terra....O sí potser n’havia sofert alguna al·lucinació....? Pensava què
com nosaltres, n’hi haurien de bons i.de roïns, ...Aquest havia de ser bo,
doncs en cap moment, no em va envestir i, sort que cap cosa lletja no s’hi va atrevir a fer-me..!

Fins i tot, en aquest moment, en fa de guia pels senderols enfosquits i, enllumena els viaranys amb els seus ulls refulgint
de llambregades vermelloses.




En arribar a la meva llar, al llindar
de la porta, n’he vist caure des dels cels, una pluja de pètals blanquinosos
i, en alçar el meu esguard, en direcció
a l’airecel, n’he vist dibuixat en els núvols, paraules de roig acolorides, que deien així:


“ Encara que no ho comprenguis,
ens coneixem de sempre,
cap cosa no ha d’atemorir-te,
som cors força acaramullats...”





Adela Payá i Prats