TRES MUSSOLETS....

                                      





                                      

TRES MUSSOLETS...!

Mussols ignorats, empresonats a l’interior del teu cap,
tu, l’escultor, on de la teva garjola, a dintre d’ella, els xups mormolen dolços mots, per a que els ciselles de terrissa i, d’alabastre.


Dissolts entre mans esmunyedisses, s’hi van quedar, que ni un sol estrip vas voler-ne agafar, per a
donar-los vida als nostres ocells delejats.

Com ells, nosaltres mai no vam tenir-ne la possibilitat d’albirar ni una remota espurneta de llum, perquè tostemps vam viure arran del foscam.

Sota les nits, de llunes
grisenques, romaníem al damunt
dels arbres, espargits, entre núvols de dol, amb aparences inconcluses, entonant dolces cantarelles, udolant esgarips de nadons, garrulant aldarulls silents..

Només desitjava que fos un xup, només d’un, en volia, nascut de les teves mans, encara que em vas dir que tres m'esculpiries.

Durant un any sencer els vaig esperar amb molta ànsia, però mai, ells, hi van arribar..

Tots tres, es quedaren penjats de les branques del teu cervell, sense cap contorn ni moviment, sense plomatges ni galets, ni tan sols, els seus preciosos
ulls, lluïren, d’eixes les seves formes arrodonides.

S’hi van diluir entre ventúries i moltes cabòries i, tots alhora, ens vam esboirar:
les nostres paraules tendres, les nostres pernoctades moixaines, els nostres perllongats abraços i ells, els nostres tòtems.

Tots ens dissipàrem, sobtadament i, sense cap mena d’explicació, sense cap tipus d’enteniment, sense a penes, raonaments ni converses ni diàlegs.

Em pregunto com l’amor pot sorgir i esvanir-se en un instant, em qüestiono com els actes d’amor, puguin ser-ne en un principi tan fervents i explosius, i, de seguit, ser-ne tan efímers fins a convertir-se en bromalls de fum.

Només dir-te, que ara com a d’ells, començo a covar-me a dintre meu fins a l’involució d’un no res.

Al cap darrer, tots dos, hem acabat cargolant-nos com a closques a dintre de les nostres testeroles.

Ens acomiadem des de les nostres gèlides gàbies, plens de dubtes i de sospirs i, per les escletxes, ulls, de conques enfonsades, llàgrimes buides s'hi vessen, de tant de desconsol, de tantes absències i, de tantes carències.

Adéu...Adéu....Adéu

Un adéu, per cadascun dels meus tres mussolets, que mai a casa no hi van aplegar......i que com ells, vaig ser alguna deixalla ocultada, rere les reixes, barrada amb clau i forrellat.

Adela Payá i Prats