L’HOME-APARELL...

                             
       
FERRAN CASTILLO
  " L'Home Aparell "
                             

        

L’HOME-APARELL...!

S’hi va fer de ferro i, de metall,
el seu cor de tant bategar
a ritme de martellades,
se li va posar dur com el rocam.

A la seva suposada estimada,
la va llançar als fossars
de la seva ànima,
on tantes catacumbes s'hi allotjaven..

Sense cap dilació la va despullar
del vestit de les abassegades,
sense trigar-ne gaire,
en no sentir-ne ni un sol bri
de tendresa.

S’hi va fer de polsim i, de boira,
ja mai més s’hi faria present
al davant d’ella;
n’havia escollit empolainar-se'n
de cel·lofana,
i, s’hi va prometre a d’ell mateix,
no aparèixer jamai, a la vida
d'aqueixa dona, que no va poder
transformar-la mai, en titella
permanent.

I, la va substituir per amors frugals,
farcits d'airines i, de neulines,
on deia sentir-se’n enamorat de ment, que no pas, d'esperit i, d'ànima.

S’hi va fer de palla i, de molsa,
trepitjava pels camins, cobrint-los
de borumballes, ......en adonar-se,
l’home què creia ser-hi,
n'havia desaparegut i, en lloc d’ell,
se n’havia instal·lada una criatura
desarrelada de qualsevol sentiment.

Ja res no li estremia,
ja cap cosa no li emocionava,
se n’havia convertit en un aparell
amb braços i, potes mecanitzades,
amb sentits articulats per cargols
força clavetejats,
molt similar a això que anomenem:

<Robot>

i, ara el seu cor, n’era un enreixat
de molts circuits electrònics
amb xips singulars.

L’home n'havia mort i, n'era incapaç
de dur a terme qualsevulla
proesa amorosida.
N'havia descendit als seus inferns
des de ja feia un temps,
no, només, durant un jorn, sinó per
a una estança ben perllongada..

De fet, encara s'hi trobava a dintre d'ell, tot encerclat d’una munió de guinyols.






Adela Payá i Prats