POT VELL... POT CANDENT...

                                  




SEPULCRES REIALS
DEL MONESTIR DE POBLET
( TARRAGONA )

                                  


POT VELL
POT CANDENT...!

( MINI-RELAT )

Pot vell, pot candent,
amb un ble incendiari
enfonsat a dintre teu,
rodolant pel terra,
fent tombs d’ací per
allà, tot rovellat.


Fa anys que aquest pot
frueix d'estar-se'n
als sòls:
catifes de llambordes,
a sobre de les quals, en fa
molts trucs i retrucs,
encara que tothom
el recull i, a les papereres
el diposita,
però el què ningú
no sap, és que ell,
n’ha fet pactes
amb les ventúries,
per a que el treguin
del fons de les escombraries.

Potser aquest pot, hi sigui
d’intel·ligent, ves a saber, sinó
n’és, un nou invent creat amb
microxips.

Al Monestir de Poblet,
s’hi passa els dies fent
passejades,
empaita els rostres dels
seus visitants i, quan
algú li n’és de familiar
fa saltirons i gambirols,
sense detenir-se’n,
agafat de les mans
de les ventades.

La gent emprenyada
li'n fa colps de peu, allunyant-lo
de les seves travessies.

Pot vell, pot candent,
amb un ble incendiari
enfonsat a dintre teu,
rodolant pel terra,
fent tombs d’ací per
allà, tot rovellat.

Quina cosa n’estàs cercant...?

El pot amunt i avall, respon:
Una muller ultratjada per un
home d’ací, que un dia en el
passat, promeses li’n va fer, per
dur-la a visitar aquest monestir.
Jo hi sóc la veu d’aquest monument
i, fins que no aparegui,
seguiré escrutant tots els visatges.

En contades ocasions,
n’he estat bastant confós
mentre el Claustre, reia que reia,
quan m’obcecava en veritats què
n’eren transfigurades i, em deien:
una altra vegada te n’has
entabanat, aquesta dama no n'és
i, l’altra tampoc.

Continuaré aquest empeny
per trobar-la i, en fer-ho
a l’home enganyifes
el traslladarem de nou,
al Sepulcre Reial del Monestir,
des de on s’hi va escapolir
quan no hi havia cap turista a
dintre de l’abadia,  i on s’hi va
embadalir fent sortilegis amb
les llunes endolades.

Pot vell, pot candent,
amb un ble incendiari
enfonsat a dintre teu,
rodolant pel terra,
fent tombs d’ací per
allà, tot rovellat.



Ja l’he clissada, el convent
em diu que sí,
què aquesta fembra
sí, què n’és, la que visuràvem,
ara només, he d’enxampar a l’home
innoble i, retornar-lo a la seva
cripta, que des de fa temps, roman
amb el taüt obert...Ja fa segles que
d’ell, se'n va sortir aqueix capciós
amb encanteris de bruixots..

Al llindar de la seva casa
ja fa una estona que hi
escodrinyo totes les raconades
de pam a pam,
hi sóc a punt de trucar
la seva balda,
sols que en comptes d'anar-ne
disfressat de pot,
lluo amb unes altres
vestimentes, que a cap ni u,
no penso esmentar-li'n.






Adela Payá i Prats