TEMPS...

RELLOTGE DE SOL   
Façana d'una casa de Rocabruna

TEMPS...!

L’home canviant,
l’home rotatiu,
l’home capgirat.

N'és com un rellotge
mig foll, que et dóna
les hores quan vol
i, què de sobte, s’hi deté,
començant a rodar
de l’inrevés.

Un dia hi pot allargassar-se per un any
o pot no acabar-se’n mai,
fins i tot, un minut s’hi pot
eternitzar.

Al costat d’aquest home
pots no envellir-ne mai,
o potser, no siguis, més que
un principi de vida incipient.

Sí la mà et vol oferir,
pels camins insòlits
et durà, travessant
dreceres fins ara, per
nosaltres desconegudes.

Als llindars de les portes,
altres indrets albiraràs i,
una mica corpresa
te n’adonaràs d’unes altres
realitats força desconcertants.

L’home canviant, l’home rotatiu, l’home capgirat.

Quan les seves agulles
retrocedeixen,
de cop i volta,
si abans n’eres gran,
pots quedar-te transfigurat
en un nen,
àdhuc t’hi pots veure
a dintre de les entranyes
de la teva mare.

Un jorn amb ell, acoblada
de la seva mà,
viatjarem a un lloc on els colors
s’hi mudaven de sons i, els sons,
s’embellien
d’una gamma de cromacitats.

Com en un conte de fades,
així  d’estabornida hi vaig restar.
Un <Fa> abillat de lilà,
a cau d’orella, m’entonava
les seves notes,
mentre l’airecel tot de malva,
ens recobria a tots dos
amb les seves tonalitats.

Un altre dia, endinsats als
núvols, en bevíem suc
emporprat i,
amb cossos voladissos
per esglaons blavencs,
visitàvem ciutats envitrallades.

A les profunditats dels oceans,
en peixos globus transformats
i, arraulits entre coralls,
dels depredadors ens defeníem,
inflant-nos com a balons
i, engolint-nos tanta aigua,
que tanmateix, rebentàrem
esvaint-nos en espurnes
de moltes llànties.

Quan a les palpentes,
anàvem pels cels bigarrats,
amb els ulls mig aclucats,
ens adreçàrem  per viarons
cada vegada, més enigmàtics
i, quan volíem trobar respostes,
ens vàrem contemplar un mica
confosos en els espais,
on tothom resplendia com un estel.

De tornada a casa, segons l’any,
l’hora, els minuts i els segons,
L’home canviant,
l’home rotatiu,
l’home capgirat.
Et feia clissar com un nadó
a punt de néixer, o bé com un vell
emperesit i, la majoria de les voltes,
et traslladava a altres móns,
que mai no n’havies sotjat,
mentre, ell, et deia
que n’eren llocs alternatius,
on les persones que abans
creies conèixer,
ara, et semblaven uns estranys.

Una vesprada, que amb prou feines,
em costava alenar, mig moribunda,
vaig descobrir emmirallant-m’hi
als vitralls, que romania a l’interior
d’una ampolla, portadora de missatges,
a vorera de mar.

Li'n suplicava a l’home misteriós
que m’alliberés i, amb les seves úrpies ben grans, en va treure de dintre del flascó, explicant-me entre riallades,
que ara n’era un geni i, que
li n’havia de concedir tres desitjos
a tot aquell, que en tingués la coratgia d'extreure la missiva de dintre de la fiola.

En aquests moments, ja no sé qui sóc, i, em desplaço amb moltes direccions.
D’un moment a l’altre, en qüestions
de dècimes de segons, puc estar-me’n en dos paratges alhora, molt allunyats l’un de l’altre, en aquest mateix planeta.

Em pregunto, si potser, n’estic morta i, tanmateix, no m’ha arribat el temps per adonar-me’n d’aquesta veritat, o ben bé,
d’aquesta realitat, que tot seguit, acabarà essent tan concloent.







Adela Payá i Prats