ESCAPÇALLS D’ INFANTESA...

ADE-ISA-ISA-ADE

                                   

ESCAPÇALLS D’ INFANTESA....

( Relat dedicat a la meva

cosina germana: Isabel Faus Payá....)

Ens hem agrunsat del mateix gronxador,

de la mateixa branca, ens hem despendolat,

i, amb les flors rosades de l’arbuixell

ens hem fet corones, que als nostres caps

llorejaven d’aurèoles triomfals...

Aviat hi vam saber que s’hi tractava

d’un arbre anomenat < Júpiter>

Ja veus, un déu romà, transformat

en arbrissó, va presidir les nostres vides

d’infantesa..

I quants tombs, des d’ell, ens desplaçarien

des de les seves copsades de fullaraques, fins

al terra, enjogassant-nos de matins assolellats

i, de vesprades allargassades, per un grapat

d’hores bullicioses...

De tant en tant, s’hi abocàvem a les sèquies

de reg i, cercàvem granotes i eriçons,

i a la fi, una garoina hi vam trobar, 

què amb les seves pues ens va fiblar els 

dits de moltes agullonades.....Quan que vam riure, 

al veure que les nostres mans semblaven 

tomàquets a punt d’esclatar-ne...

I, aquell dia mordaç, que vam grimpar

apressadament a sobre d’un ametller,

quan una colobra ens perseguia,

amoïnada com n’estava, de tants cops

que als feixos de llenya, els hi vam assestar,

una i altra vegada,

fins a clissar-la al darrere nostre...

Quin esclafir de riallades, al capdamunt

del brancam, fent l’harca amb la serp...

Aquelles excursions nostres a l’entorn

de la casa, per les bancalades esbarriades,

a la recerca de les llagostes, ens va convertir

en unes exploradores ben agosarades....

Com ens hi meravellàvem d’aquelles bestioles...!

I encara no comprenc perquè els hi donàvem

per a menjar fulles de pi...?

I les nostres inspeccions a aquelles masies

antigues, a punt d’enderrocar-se’n, regirant-ho

tot i, capficades en trobar tresors d’amagatalls..

Evoco aquells moments, cosina, del meu cor,

quan als grans els dèiem que la terrassa

no trigaria gaire en caure’s i què com

com la Torre de Pisa, lluïa tota corbada

i, torçuda....I, aleshores, ens responíem

que no muntarem per res del món...i,

d’esquitllentes, ......sense que ningú 

no ens veiés, pujàvem les graonades, 

molt a espai, passet a passet, per així poder-ne 

albirar als capvespres, com el Sol llostrejava 

de ple entre les serralades...

Descobríem un món nou, ple d’enigmes

i, d’incerteses i, n’érem de ben felices,

només pel fet de sentir-nos vives, al davant

d’un món sencer, per poder endevinar-ne...

Recordaràs aquell gos tan esquerp i, rabiós,

al qual el seu amo, feia patir més del degut,

què de nom li’n va posar <Clavel> i, que cada cop

que passàvem a recer d’ell, s’hi complaïa en

mossegar-nos i, en fer-nos lladrucs esfereïdors,

mostrant-nos els seus ullals ben esmolats...

Quina temença que ens feia aquell quisso

amb pseudònim de floreta....T’imagines una

dolça flor tota enfurismada...!

Al seu patró, que li deien Ismael, 

un jorn va tenir-ne una bona collita d’hortalisses

i, tan content s’hi sentia,

què ens va muntar al damunt de la seva somera,

i, ens fa fer un tomb per tota la contornada...

Bramàvem com els rucs: Ihò-Ihò...!

després els pares, ens bonegàvem perquè

n’havien passat tot el vespre cercant-nos,

escorcollant per les raconades i les

cantonades, del poble durant moltes hores..

A boqueta de nit, quan jugàvem al joc 

dels morts d’ultratomba, agafàvem tanta tremolor

que ja no hi podíem clapar fins la matinada,

quan el Sol, venia a alliberar-nos-en de les 

obagues nocturnes....

Heus ací, estimada cosina Isabel, que encara et

rememoro, malgrat que hagis decidit amb

el teu consentiment, de marxar camí dels estels..

No n’estaves feta per a la Terra,

vas ser una nena massa sàvia, sense tu

saber-ho, .......Massa pura i, cristal·lina...!

Tan sols manducaves fruits i verdures,

no volies una altra cosa....En això ja 

ens vas ensenyarque no n’hauríem 

de menjar-nos-en als animals...

...Tota la raó,...!

No obstant això, sempre hi seràs a dintre meu,

doncs la vida, ens va unir quan érem de ben

petitones, després, tu et vas encarrellar per uns

altres viarons i, ja mai més, ens vam assabentar

de les nostres vides, ...

La geografia, sempre juga un paper decisiu,

a les nostres existències..Abans en teniem d'ales,

però ara, ens les han lladrunyades...!

El dia que m’hi vaig assabentar de la teva mort,

en vaig sentir incapaç d’anar-hi al teu sepeli,

volia remembrar-te com quan érem menudetes, 

encerclades de màgia i, d’inexplorades aventures

per desvetllar...

Vaig enllestir el nostre endarrerit joc, 

una vegada, tu vas prendre les regnes 

del teu nou destí....

A les golfes de la casa hi vam entrar, 

vam desencauar els baguls d'antany

i, ens vam abillar amb les vestimentes 

dels nostres avantpassats, jo de negre,

amb mantellina i vel, ..... tu, tota de blanc, 

com si te n’anessis a casar.... 

Tu, vas fer el paper de difunta i, jo 

el de ploricona;

fins i tot, ens vam atrevir a somriure,...

A l’estança la vam engalanar de molts cossiols

de flors .....i, saps què:

s’hi estava tan bé, que no hagués volgut anar-me’n

mai d’aquell indret....

I, encara que hi va ser el nostre últim divertiment,

et vaig veure com te’n sorties de dintre del teu cos,

i, com t’enlairaves pels firmaments,

difuminant-te, a poc a poc, tota empolainada de

lliris blancs....

Em vas dir adéu i, amb les mans me n’oferies 

un munt de besades i, em vaig sentir tan joiosa 

per tu, que ja hi vaig deixar de vessar llàgrimes.

Ja sé que estàs bé i, com tu dius, 

açò només és un passet insignificant d'un vals 

mesurat en tres temps, en comparació a tot el 

resplendor dels balls Universals, més enllà de la

Terra....... 

Fins demà cosina.....!

Inventarem més distraccions...!

Adela Payá i Prats