EDWARD HOPPER
( 1882-1967 )
ON ETS, AMOR...?
Em pregunto, amor,
on ets, tu, ara...!
Tantes nits sense tu,
tantes paraules sense
haver-ne segut pronunciades,
tants llibres vidus
llegits només per un
dels dos.
Tants abordatges d’éssers
caníbals i, tu sense ser-hi
per a poder ajudar-me
en aquesta lluita que mai
no s’acaba...
He hagut de vestir-me
de guerrer amb glavi
i escut, acoblar-me el meu
elm i desafiar el món
tota sola, allunyar les
feres carnívores i, fer-ne
conjurs de protecció.
Vull amb ropatge cristal·lí
rajar en dolls d’aigües
i, diluir-me’n
a sobre de la mar.
Ja no puc clenxinar la teva
cabellera cargolada,
ni petonejar-te’n les
grenyes nocturnes,
ni arrapar-me
al teu cos de columnes
ancestrals,
on em sentia tan dolçament
acollida, recollida i arraulida,
ni cantar-te aquelles cançons
que em demanaves que et
cantés, ni endolcir-me’n
amb els teus llavis molsuts
on em sentia
que hi era a casa meva.
Em pregunto, amor,
on ets, tu, ara.
Tants anys absent,
extraviat entre estels.
Tantes tragèdies
a les nostres vides,
envoltats de tants
successos maldestres,
envejats per tots aquells
que no n’havien après a
estimar, i que s’hi complaïen
en fer-nos sabotatges
descaradament.
I, aquell monstre,
d’amagatotis,
s’hi va ficar a dintre teu,
sense permís,
i, a petites mossegades és
cruspia del teu cervell..
Em pregunto amor,
on ets, tu, ara...?
És cert, avui, sento enyorança.
Ploriquejo més per mi
què no pas per tu. N’hauràs de
perdonar-me, no tots els dies
puc asserenar-me.
Adela Payá i Prats
