COMIATS ATZURATS...

COMIATS ATZURATS...!



En un jorn plujós i humit
em vaig acomiadar de tu.
A penes no deies res,
tan encalmada semblaves.



Malgrat que a la nit anterior
t’hi vas passar tostemps
bramulant,  sense preàmbuls;
et deia:
què et succeeix, bonica...?



La lluna amb només 
un trosset de fosc, et feia companyia i, tu a d’ella, 
volies arrosar-la
d’escumes nívies.



Em vaig endormiscar
bransolejada als teus braços
argentats i, molt al fons 
del meu cor, podia sentir-ne 
els teus laments.



En descloure els ulls,
a la matinada,
abans d’agafar el bus,
me n’he apressat
per a dir-te adéu



Si tu sabessis quan
t’estimo i,  el que tu
hi representes per mi.



T’he acaronat els teus 
tirabuixons emblavits 
amb llaçades albines,
i, de sobte, una onada
misteriosa me n’ha esculpit
una besada de gesmil.





Adela Payá i Prats
             👄





                



                            

EL CARILLÓ...

Campanes del carilló
del Pala de la Generalitat.


                      

EL CARILLÓ...!


Aquesta obsessió teva per
engrandir-ho tot d’hipèrboles,
per no voler-ne passar
desapercebut
al món dels pollegons.


Què no veus que només
hi som espícules, gairebé
invisibilitzades a l’Univers.
Què no te n’adonis
què des lluny, ni se’ns
pot apreciar.


Mentrestant, tu, inundes
els espais de brimarades,
per a fer-te ben palès,
quan aleshores,
cap ni un, res no et
dirà, fins i tot, en faran
obviats  de brevetats.


Aquesta dèria teva per
mostrar-nos cadascun
dels teus triomfs,
al davant dels cadafals,
quan la gent
ja en fa prou i, massa
per sobreviure en un lloc
desemparat.


No cal fer-ne repeticions i,
reverberacions de qui ets tu,
Has pensat, potser, qui   
són els altres...?
Has cavil·lat com has
repercutit a sobre
de les seves vides...?



El teu <jo> fa l’efecte de un carilló  que no cessa de sonar,
on arribat el moment
has de cobricelar-te'n 
les oïdes  amb les mans.



Si us plau, no cal que
repiquis més i més.


Ja s’hi fa monòton i, esfereïdor
aquesta cançoneta taral·lejada
fins a l’esgotament.



Què no n’hi ha més temes
de conversa...?



Cada ésser de la creació 
n’és únic...!


No mereixem comparances i,
menys encara combativitats;
tothom, si volgués,
ens donaria a conèixer totes 
les  seves excelsituds.
És qüestió de temps i, de calma.



Hem de trobar- ne el punt exacte,
on cada ésser creatiu, hi pugui
desenvolupar les seves
creativitats, 
les seves habilitats,
les seves savieses,
les seves arts i,
la seva confiança.





Adela Payá i Prats
              🔍



                      

PARAL.LELISMES...

PARAL.LELISMES...!



N’hi ha un afany immens
per desenfilar tot allò que
en fa cruixir l’ànima, o que
tanmateix la hi fa trontollar
en un devessall de dubtes.



Al calaix de les andròmines,
he aparcat el que no hi puc
comprendre,
i, encara que hi esmenten
que la vida n’és per a viure-la,
segueixo preguntant.



N’he confeccionat bombolles
fetes de fil de ganxet i, a dintre
d’elles, he arrecerat papers
de colors, on acampen
les qüestions a les que 

hui per hui,
no n’he trobat respostes.


Cada vegada que obro la
calaixera, n’hi ha de més i més
glòbuls i, ja he deixat de lletrejar
el que enllà hi vaig escriure.
He decidit que els anys què em
resten, els revestiré d’oblits.


He après que hi visc en
un lloc, on no n’hi ha
de solucions exactes
a les equacions plantejades.
Càlculs matemàtics amb 

molts resultats variants;
ix, pot allunyar-se’n fins

l’infinit.

O pot tenir-ne variables de
nosaltres mateixos
en mons paral·lels,
tan mudables, com ho
poden ser els nostres hàbits i,
els nostres costums.
Serem, tots alhora,
força alternatius...?





Adela Payá i Prats
              📡




                                       

HOMES DE PLÀSTIC...

HOMES DE PLÀSTIC...!



N’hi ha una mena d’espant
pels éssers que passen el
temps fent-ne exaltacions
d’ells mateixos i, a tothora.


Què en sentir-se avorrits
canvien de mirall a cada
estoneta, per tal de trobar-hi
aquell, on s’hi reflecteixin 
millor.


N’hi ha un fàstic abissal
pels mascles primitius, que
n’han decidit en grups,
humiliar un munt de mullers.


I, fins i tot, els tribunals de
justícia els absolen del delicte
per violació....Sembli ser,
que cap home no ha après a
dignificar les dones.


N’hi ha una desídia creixent
a cada jorn, per malviure
en un món de troglodites, 
on les porres i, els manubris acampen per tot arreu.



Amb màgia blanquinosa, 
n’he fet conjurs per capitombar 
els paradigmes.dels éssers foscos, que tan subtilment, 
n’han establert en aquesta Terra.




N’estic fastiguejada de viure envoltada.de caníbals i, d’ens perversos, als quals els creixen tentacles que s’allargassen
al so de les seves lascívies.



Quina angúnia que sento d’estar-me’n amb un lloc,
on alguns s’hi dediquen
a omplir-lo de calamitats i, de tragèdies i, malgrat tot això, 
ho hem de patir.








Adela Payá i Prats
              😞







                      
                              

                 

MEDUSES...

Medusa: Caravel·la Portuguesa

XIMPLERIES D’UNA MENT DELIRANT...

Árboles jóvenes
del mangle que crecen 
en el mar del Caribe




                     
XIMPLERIES D’UNA MENT
DELIRANT...!




Pels camins de la mandra
arreplega uns instants escadussers,
que només li mostren les
paraules no sentides.


Es congratula de la recol·lecta
dels fruits, encara penjadissos
del brancam, i amb cistells de vímet n’està decidit per
llançar-los a la mar.



Vol veure com arrelen enmig
de les aigües salades i, cadascun dels dies, els passarà clissant el pèlag, per sí de cas, algun arbrissó rebrostés.



Avui té l’afany de repoblar les aigües amb arbres fruiters, 
com ahir hi vantenir el deliri 
per ser-ne famós, demà
ja se li acudirà alguna que altra ximpleria.



De vegades, li agafa la dèria 
per.fer-ne crítica literària 
de tots els llibres que llegeix i, 
no se n’adona què als esperits lliures, no els interessa.



Proclama als quatre vents 
que no creu en res, i estripa contes  per a la canalla,
omplint-los de perogrullades i, d’imatges.què els nens 
agrairien que s’estalviés.




Pobra i dolça criatura, 
que per a sentir-se’n força estimada, ha de fer-ne recreacions de tantes i,
tantes bogeries.
Em pregunto quina mena 
de vida hi va dur a la seva infantesa...?








Adela Payá i Prats
              🌳

                

       



                      

JORNS MARINERS...

LLOTJA : EL CAMPELLO



                  

JORNS MARINERS...!



Hem omplert poalets de petxines i, de petits cargols marins,
mentre al sabulós l’escabellàvem
de grenyes i, d’ondulacions.




Al compàs del Sol, n’hem rodolat, mentre a poc a poc,
l’abaltit astre, es desemperesia
entre fistons de coloraines,
i, un àngel de núvol, ens acollia.




Rimes de les nostres riallades amb els esgarips de les gavines,
què en ser atacades pels
gats asalvatjats del carrer,
ni s’immutaven, de tan grans
que s’han fetes.



Reguitzell de tauletes i, de
cadires al llarg del passeig,
intercalades per les botigues estiuenques, on un munt de gent estrangera, s’hi passeja
de ple.




Francesos, Italians, Portuguesos,
Alemanys i Anglesos, ja hi són al mar abans d’hora. Als airecels, en fan aturades de paraules novelles..




Al voltant dels nostres colls 
ens hem penjat cordills amb esclofolles cantadisses...Mentre un negret preciós, s’ha entossudit per vendre’m dos elefantets.



Amb comiats de xocolata i, de xurros, ens hem dit adéu, i des d’aleshores, que tot hi sembla 
més esgrogueït i, amb
flaire de flors emmusteïdes.




A la llotja hi arriben els pescadors amb caixes de mort.
S’hi senten aldarulls
de picarols i, encara s’hi pot clissar com alguns peixos belluguen les seves cues.



Subhasten la mort de molts 
preus  diferents,
no és el mateix ser-ne un lluç,
què una gamba; com tampoc
ho és, ser-ne un aladroc,
què un rap.



Ens mesuraran a nosaltres d’igual manera que ho fan amb les bestioles marines...?




Has marxat i, tot em sembla més ennuvolat, tornen els pensaments calitjosos.



Una lluna nigromàntica menja llums de carabasses i, en 
comptes d’esclarir-se'n,
s’enfosqueix de mica en mica.
No vull mirar-la, marxo a fer-ne
l’equipatge.





Adela Payá i Prats
              🐟



                  

COSSOS DE BLAU...

IMATGE: Adela P. Prats

                                      

COSSOS DE BLAU...

Dagues d’escuma blanca

s’han barrejat

amb les onades marines.

Clenxinen pètals d’atzur

a la mar embravida.

Andarejo amb peus d’arena

i, cos d’escates i, amb braços

d’aletes, desponcello

corol.les d’assutzenes.

Amb ullades de llànties

als esculls de corals

t’endevino, tot tu, enlluernat

de vermellons;

entreteixeixes la meva pell

de besades púrpures,

i, ara mateix ens cenyim

amb enfilalls diamantins.

S’estimem en ser-hi un a frec

de l’altre, on no couen els

fiblons, ni les pues, tampoc

els garfis, ni les dents esmolades,

que hi poguessin desenganxar

dos cors ben amarats.

Amb petons d’escarlates ens

abillem els nostres cossos

despullats i, amb essències

de murta, perfumem els

espais d’insipideses.

A la mar hem arribat per

a fer-ne escorcolls de les

profunditats i, per a 

desabrigar-nos

dels nostres embolcalls.

Lluïm com dues opalines enmig

de l’oceà i, el gran dofí, ens ha

deixat instal·lar-nos a les seves

dues conques, on refulgim

amb llums de ceruli... 

Adela Payá i Prats

DIES DE BLAU (2)

                                 

              Del 21/04/2018 

              AL 27/04/2018

                               

DIES DE BLAU ( 1 )

         

           Del 21/04/2018 

           AL 27/04/2018   

          

LLOCS D’INFANTESA...

IMATGE: Adela Payá i Prats



                                


LLOCS D’INFANTESA...!




Aleshores, gaudíem de tot,
vivíem jugant,
sense fer-nos preguntes,
rumiaven que tothom 
n’era feliç,
com tanmateix, ho érem
cadascun dels nens de la
contornada.



Doncs, a mesura que creixíem
i, anàvem tenint consciència
de les coses, els somriures,
van anar canviant 
de positura i, els nostres rostres 
es refeien de les seves 
pujades i, davallades.



Llegíem llibres què ens parlaven
de les discòrdies entre els homes, d’un munt de guerres al llarg de la història i, d’altres assumptes que essent infants, 
no cavil·laven ni que existissin.


On érem...?


Quin món n’era aquest,
on la compassió no existia, 
on posar-se’n al lloc de l’altre, n’era impensable,
on les enveges i, les cobdícies
se n’havien ensenyorit de tot.



Cap ni un, no eren capaços
d’expressar ni una engruna
de tendresa....L’Ego, se n’havia instaurat amb una mena d’imposició.



Retorno al meu lloc d’infantesa per a fer-ne, per uns instants, esborralls  de les crueltats.




Al cercle màgic dels conjurs
lletosos, n’he dibuixat un ànec que simbolitza el mediador entre el cel i, l’aigua, com també la immortalitat a la tradició hebrea.




A les alçades, els guardians
cèlics vigilen i, a la murada
d’un banc de pedra, 
n’he gravat el nostre planeta, sense lluna ni Sol.
Ben a soles s’està i,
llueix de roig...seguint una el·lipsi esgrogueïda.




M’agrada imbuir-me al lloc
de les abstraccions i, mentre
faig elucubracions,
aconsegueixo què la meva
ànima es buidi fins a tocar l’eteri.







Adela Payá i Prats
               💗




    




                                

ELS QUI MIREN I, RES NO EN FAN...!

  PINTOR: JACOB DUNCAN




                                                


ELS QUI MIREN I, RES
NO EN FAN...!



Vindran, les paraules tendrívoles,
d’aquells éssers llargament
silenciats,
que sense voler-ho, han hagut
d’observar el turment dels humans.


D’anar-hi ataüllant com sofreixen
els seus germans,
també s’assoleix un patiment
que no es guareix.


Un món capgirat de l’inrevés
on cap ni un, no l’haguérem
escollit.


Ens han instaurat com
gerros de flors
al bell mig del planeta,
sense memòria,
amb els caps buits i,
els cors oprimits,
i, amb unes cordes vocals
esgargamellades.


Veient com gegants enormes,
ens llancen pedres i,
ens denigren com a cucs,
però com tot ens ho han
esborrallat no entenem
el per què de cap cosa.


I, plorem i, supliquem i,
ens arravaten els nens,
ens els droguen i,
ens els sedueixen
amb caramels de coloraines i,
malgrat tot el que vivim,
ens diuen que callem.


Jo ja no vull callar...!


Estic molt esfereïda
d’entrellucar
corrupció per tot arreu,
de veure com tot ho
llancen a perdre:
l’aigua, la terra, l’aire,
 la Natura, la canalla.


Però què voleu...?


Aneu-se’n a bramar la tonyina,
deixeu-nos viure en pau
i, en harmonia...!


Si no us agrada el que n’hi ha,
inventeu un món per a vosaltres.

Bestioles sense esperits, volent àdhuc extreure’ns les nostres consciències i, .....els bons, hi miren i, res no els deixen fer...!


També vosaltres hauríeu de
rebel.lar-vos...!


Fins la mort empastifats de
merderoles amb celebracions de ritus sinistres, encerclats de més i, més fem, on vés a saber si una vegada morts, també n’haurem d’embrancar-nos per un munt
de paranys.


És terriblement fastigós...!






Adela Payá i Prats
             🤔


                                                                                      

PIULADISSES AL FINESTRÓ...

PIULADISSES AL
FINESTRÓ...!




Pel meu aniversari, 
un setze d’abril,
un poema mig estripat 
en forma d’aucell,
 hi va entrar pel finestró.


Les lletres: plomes trencadisses, no es podien llegir i, per molt que el regirés, cap verset, 
no hi vaig poder desxifrar, 
ni pel dret, ni per l'esquerra,
ni amunt ni avall.


Estimes esquinçades, on 
hui per hui, te n’adones dels becs que parrupejaven 
melodies esberlades,
en no haver-hi una insígnia
que posar-se’n al damunt, 
com llueixen els militars;
aleshores, les estimes, 
sembli ser que no en tenen 
gaire importància,
sinó rebent a canvi una
condecoració amb la qual 
poder excel·lir-se'n.


Malgrat tant de desencís, a l’ocellet l’he guarit de les
seves ferides ensangonades,
l’he embenat i, de molt de menjar l’he atipat....En estar bé, el deixaré emprendre el seu vol i, sí a tu torna
hi veuràs a les seves potes 
un curt missatge on diu:


“ Per molt que hi vulguis donar-te’n a conèixer al món, 
pels teus escrits,
fent ús de les ONG, mai podràs esborrar les nafres que hi van deixar empremtes al fons d’un cor, que malgrat totes les teves crueltats, encara s’hi va atrevir
a voler-te, a canvi del no res.


Un poema preciós, aquest paper corrugat de plomes replegades, on les paraules aterrades, han optat per difuminar-se’n
abans de ser-ne lletrejades.


En breu, en silenci, i amb llençols blancs, una mar emblavida acaronarà un cos
fet de cristalls de quarsos 
glaucs i, a dintre de boques
de cocodrils hi tindrà lloc
la celebració del sepeli...!







Adela Payá i Prats
             🐤







                                            

BRISALLS D’UN ESTIU...

MARÍA ROMERA.
" Muller  Brodant "




                                

BRISALLS D’UN
ESTIU...!




Fulles de llorer perfumen
les airines de dolcesa.


Mentre, els nens entremaliats
grimpen pels arbres amb
robes ja una mica estripades.


La mare es bonega de seguit,
i, en quedar esgotada de tant
d’escridassar, s’asseu sota 
un pi i, comença a brodar amb devoció.


El gat negre amb ulls verds
fosforescents, se la queda
mirant fixament,
i, ja mig hipnotitzada, s’adorm
entre agulles i, càlid ventijol.


Un escurçó surt de sobte
d’entre la llenya amuntegada
i, els noiets a cantalades 
el desfan.entre aldarulls i, 
moltes cridòries d’hurra.


Fulles de llorer perfumen
les airines de dolcesa.


Maria la lletera, hi entra a la
casa i, ompli els perols 
de la llet.
Espessa i, ben feixuga, 
gairebé hi costa molt de 
remenar-la.

La mama, de vegades, 
li n'afegeix una micona d’aigua 
al líquid blanquívol, ....S’hi fa insofrible beure-se-la....Fa l’impressió de estar bevent-nos engrunes  d’algeps.


Comencen a sentir-se’n els
grills, després d’haver-ne
passat tot el jorn entre els
 <ziu-ziu>  de les cigales i,
la mareta molt atabalada
pel quefer de la quitxalla,
agafa una mànega de rec
i, els arruixa sense parar,
per tal d’encalmar-los i, de
llevar-los la suor.

D’aquesta manera, potser
cavil·la ella,
no embrutaran els llençols
a l’hora d’anar-se’n a dormir.


L’oreig de la nit, fa flaire de
gesmil i, dolçament arrupits
sota les estrelles, s’adormen
d’u, en un, quan aleshores
la seva ingenuïtat i, la seva
innocència, els enllumena
de pampallugues.


La mateixa vida, els està
preparant per a fer-los 
ben forts.






Adela Payá i Prats
               🍁