SEMPRE AMAGAT...

SEMPRE AMAGAT...!



Les teves mans,
enllustrades
de plomes d’ales,
què un jorn
t’hi vas negar a
cosir-te-les
al teu darrere.


Disculpes dels
acoquinats
què en sotjar
distàncies més
allunyades
dels barrots,
ja hi tremolen amb
compassos
fredolecs i, grinyolats.


Al seu amor el va
abandonar
sense preàmbuls,
i a tothom
volia convèncer
de que tan sols
aquella goja n’era un
joiós passatemps.




De dol la va envellutar
i, ni un bri de compassió
s’hi va fer eco del seu cor.


Ha viscut tostemps
submergit als caus,
treient el cos de mica
en mica, i en veure’s
 exempt del perill,
n’ha segut quan ha
fet cap enfora.




Els acovardits no miren
mai de front, s’entretenen
excavant llodrigueres,
cada vegada
més aprofundides.


Es camuflen i, copien
els colors dels elements
on s’hi estan;
poblen grutes i esplugues;
de llacor s'empastifen
imitant el color bru de la
terra;
omplin les boques
dels gegants,
demanant un temps
de repòs;




Tot el què els satisfà
és poder allotjar-se’n
en fenedures,
i, no ser-ne exposats
al davant dels qui els
poguessin reconèixer



Llàstima...!





Adela Payá i Prats