 |
| CIRERERS |
ABILLADA
DE CIRERER...
Hi duc el vestit
dels cirerers,
tot el meu cos
n’és abillat
de pètals
emblanquinats,
jaspiat al centre
per uns
flocalls enrossits.
Els peus els he aprofundit
sota la terra, els
braços
llueixen de
branquillons
tots empolsegats
d’albor.
Als meus llavis
s’hi
aboquen somriures
de cireres,
i, els meus ulls,
dos fanals
que titil·len en
veure’t
al meu davant,
recitant
poemes tan preciosos.
Catifes blanques
s’estenen
al voltant dels
arbusts,
i, una nena
entremaliada
fa dibuixos a
terra amb
les petalines de
les flors.
Hi esbossa els
rostres de cadascun
dels poetes que han declamat
els seus versos.
Mentre ningú no
em clissi,
ara disfressada
d’arbre,
davallo des del
cel a la Terra
farcellets de
bons desitjos
per
tothom....N’hi ha qui
sense esmentar
res de les
seves febleses,
ja en té a l’abast
tot allò que
precisava per
a guarir-se’n;
com remeis a
problemes sense
cap solució...I
aquella
bessonada, que
pateix d’òbits
ben propers, se
les ha estiregassat
els seus cordills
argentats,
fins a fer-los reviure
per
un patracol
d’anyades.
Avui, empolainada
de fada
amb glassa blanquívola,
m’he banyat als
rierols dels
cels, he parlat
amb els albats,
he recolzat el
meu cap a sobre
de coixins de
núvols,
i, el Sol en feia
molts petons
de drupèoles.
Sense tu,
adonar-te’n, n’he fet
de vehicle per a
dur-te’n
des dels eteris,
allò que tan
fortament
desitjaves i, que mai
no t’hi vas
atrevir a expressar-ho
de llavis enfora.
És tot
teu,....Gaudeix-ho...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada