ENCEGAT...

    



ENCEGAT...!




S’encarrila enmig
de les boirines,
doncs amb esguard
encegat,
és com si manqués
d’ulls.


Entropessa amb les
arbredes del passeig,
calciga matolls de
plantes i, s’enreda amb
la fullaraca.


En veure siluetes
translúcides,
a totes elles, les empaita i,
en fer-se fonedisses,
hi queda ben parat.


Ni avant ni enrere,
no n’hi ha cap llum;
amb renglera de passos
enlluernadors,
es decideix a marxar
en línia recta.


En arribar a un port
desconegut, només
visualitza que aigües
enterbolides;
res a la seva vida no
n’havia segut esclarit.


Entre calitges, s’hi sent
perdut i, emboirat,
tot és confós, com nascut
dels abismes,
no hi ha claredat amb res i,
segueix caminant.



Potser hi aplegarà el jorn,
on tot hi serà ben fosc,
aleshores, només es deixarà
portar; tanmateix, 

res no n’haurà de decidir.


Continuarà més desenfocat
que mai no ho havia estat, i
entre fumaroles ennegrides,
potser, tingués la sort
d’entreveure una petita llumeta.







Adela Payá i Prats
              🔥