ESTIMES
D’AMAGATOTIS....!
Cercant sempre l’escalfor
a vora dels radiadors;
tu, sempre ben glaçat,
llegint articles dels periòdics
fins a altes hores de la
matinada..
Nosaltres sofrint un temps
espantadís, on tot n’eren
regles i, obligacions.
Temps de por i, de devocions,
d’insígnies i, de medallons.
Processons i, desfilades militars;
sants i, uniformes barrejats
tots a l’hora;
els capellans fent de fàmuls dels polítics, la població treballant a preu fet;
vivíem temps ben anguniosos.
I, ara, estimat pare, que ja no
hi eres, trobo a mancar aquelles
calideses que mai no hi van ser,
com també les abraçades i,
les besades tan escadusseres.
Semblava que hi havíem nascut
tan sols per sobreviure,
em pregunto:
“Què s’hi va fer de les estimes”
On eren...?
Rememoro un gest ben bonic,
que potser no oblidi mai:
la teva perseverança per
acomiadar-te de nosaltres
cada nit, quan venies d’amagatall a tapar-nos amb
els llençols i, les mantes, a cadascun de nosaltres.
Com sempre paties tant de fred,
tal vegada rumiaves, què n’havies
d’esquivar la gelor dels nostres cossos.
Llàstima què en aquells temps no
s’atrevireu a demostrar els vostres
sentiments, envers els vostres fills,
amb un caire més obert i, més planer.
Adela Payá i Prats
🎆
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada