N’hi ha un afany immens
per desenfilar tot allò que
en fa cruixir l’ànima, o que
tanmateix la hi fa trontollar
en un devessall de dubtes.
Al calaix de les andròmines,
he aparcat el que no hi puc
comprendre,
i, encara que hi esmenten
que la vida n’és per a viure-la,
segueixo preguntant.
N’he confeccionat bombolles
fetes de fil de ganxet i, a dintre
d’elles, he arrecerat papers
de colors, on acampen
les qüestions a les que
hui per hui,
no n’he trobat respostes.
Cada vegada que obro la
calaixera, n’hi ha de més i més
glòbuls i, ja he deixat de lletrejar
el que enllà hi vaig escriure.
He decidit que els anys què em
resten, els revestiré d’oblits.
He après que hi visc en
un lloc, on no n’hi ha
de solucions exactes
a les equacions plantejades.
Càlculs matemàtics amb
no n’he trobat respostes.
Cada vegada que obro la
calaixera, n’hi ha de més i més
glòbuls i, ja he deixat de lletrejar
el que enllà hi vaig escriure.
He decidit que els anys què em
resten, els revestiré d’oblits.
He après que hi visc en
un lloc, on no n’hi ha
de solucions exactes
a les equacions plantejades.
Càlculs matemàtics amb
molts resultats variants;
ix, pot allunyar-se’n fins
ix, pot allunyar-se’n fins
l’infinit.
O pot tenir-ne variables de
nosaltres mateixos
en mons paral·lels,
tan mudables, com ho
poden ser els nostres hàbits i,
els nostres costums.
Serem, tots alhora,
força alternatius...?
Adela Payá i Prats
📡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada