BRESSOL ESTEL.LAR...

Imatge: www.google.com

                                 

BRESSOL
ESTEL.LAR...!



No hi van ser les paraules
escrites a sobre del fullam
o dites en veu altívola
les que ens varen allunyar
l’un de l’altre.



Ni tampoc el seu to agut
amb el qual les vàrem
expressar...



Hi van ser els <no fets >
les accions escampades
en territoris eixorcs;
la passivitat d’uns
sentiments
que tenien mandra
per posar-se’n
el vestit emplomallat;
la desídia de no plaure’s per
moure ni un sol de múscul;
aquella covardia per
no voler-ne
ser aprenent en moments
fonamentals de la vida;
d‘exposar-ne engalipades i,
no pas veritats
al davant de tothom
i, sobre tot, al davant d’un
mateix...



I, si mires el cel, a les nits,
hi veuràs un estel empetití
què de mica en mica
hi plora, .....A les seves mans
arrecera el nostre nierol
fet de llunetes i, de centelleigs,
de fils i, de brodats emporprats.



Als dos, enllà, ens espera
al caure els vespres.
En assabentar-se’n de les teves
entremaliadures i, veure’s
absent, de tots dos plegats,
se n’ha anat encongit a pleret.



Però encara s’hi nega a
dissipar-se completament.



Als Firmaments, tot ell,
força decebut s’hi plany,
no comprèn, sí havia segut creat
per a fer-ne d’habitat dels dos,
com és?
què cap de nosaltres
no hi venim mai.



Al meu finestró s’hi aboca a
principis de cada mes, durant
tot un any i, em diu que amb tu
hi fa el mateix..
Que no pensa
detenir-se’n fins que ens tingui
als dos, al seu bressol enllumenat
de lluernes;
què ens esperarà durant moltes
vides.....No cal que precisament
hi sigui en aquesta
I, llagrimeja tant, que tinc els
vitralls entelats, tot humitejats,
de tants degoteigs esquitxant
les finestres.


Ara, a principis de Setembre
hi serà i, en aplegar em llançarà
els seus raigs flavescents.



Passaré la nit desvetllada
com sí estigués asseguda enmig
d’una boîte....escoltant música
sideral....i, mullant-me 
d’esquerdills llampurnejats.





Adela Payá i Prats





    

JADE ...

JADE ...!

                              💚

En un passat de tots dos plegats,
reblits de jovenesa i, d’entusiasme,
d'emocions i de ganes de viure,
tot ho contemplàvem amb ulls
d’eternitat, amb ulls que s’hi
prolongaven envers l’infinit.

Qualsevulla cosa s’estenia fins
els camps, on s’hi perllongaven
d’arbres i, de flors, de conreus
i, de serralades, de cels i de pluges
i, cap ésser viu, mai no
s’hi extingia, mai, no s’hi marcia.

N’hi havia lluïssor amb tot el
que hi fèiem...i amb tot el que
li declaràvem a l'Univers.

La mort no n’estava escrita
als nostres pensaments d’adolescents,
tot n’era ben viu i, força aclaparador
i, tots dos alhora, ens vam crear
un món alien als dels altres.

N’érem dos marginats
que s’omplíem el cor de guspires,
els nostres enraonaments
n’eren sargits de besades,
i, els nostres peus nuus,
ronsejaven al damunt de les
estrelles de mar.

A la Terra, fèiem expandir-se'n
de mil maneres diferents,
n’hi havia de llocs ben bonics
i, d’altres què ens estremien de paor,
tot n’era inventat a pler de tothom,
encara que els creadors
hi vam ser nosaltres dos.

I, ens vam estimar
com ningú mai no ho sabrà,
perquè en aquell temps
li’n donàvem força i,
empenta als nostres sentiments,
als nostres desitjos,
a la fe mútua que ens teníem
l’un per l’altre,
i, així va ser, com aquell
el nostre Amor
un dia s’hi va acabar,
quan tu, començares
a fer-te malaltís....I, aleshores,
tot s'hi va enterbolir,
i, et vas atrinxerar
al món dels confosos.

Malgrat això, aquells anys
de passió sempiterna,
sempre romandran
a dintre del meu cor.

Són els anys què em duen
a cristal·litzar les petites coses
en fets perdurables.

Per aquest motiu, per mi,
no n’hi ha res limitat,
tot s’esparpalla, s’hi vessa,
s'hi dissemina, s’engrandeix i,
evidentment, transcendeix.

Les coses mai, no són perquè sí.....!
Gràcies estimat....!
   

      



Adela Payá i Prats


                                  


                                        

L’HOME ASSEGUT...

                               
AMADEO MODIGLIAN
I ( 1884-1917 )
" L'Home amb bastó "

                               

L’HOME
ASSEGUT...!

L’home assegut, sempre
està cansat, passa el temps
al damunt de tots els seients;
una estoneta, a sobre, de la cadira,
una altra, a sobre, del selló
i, quan l’abatiment n’és força
demolidor, al damunt d’un còmode
sofà, ben encoixinat.

  

S’adorm de seguit, quan el món
deixa d’importar-li'n;
quan li parlis, fa com sí
t’escoltés, però sí li preguntis
pel que tu has estat dialogant,
te n’adonaràs que ni tan sols
una paraula, te ha escoltat dir.

L’home assegut, de tant en tant,
s’alça i, fa recorreguts pel seu poble
cercant un lloc on poder llegir
el periòdic, no trigarà gaire
en trobar–ne el tamboret
més adient a les seves natges,
i, durant un llarg temps, mirarà
els títols de les notícies.

Tot per ell, n’és molt esgotador,
fins i tot, les estimes, ja no el
sedueixen, sinó van arrenglerades
de cossos ben vistosos i, encara
així, hi sent, hui per hui, molta mandra.

L’única cosa que n'és capaç
d’agombolar-lo, n’és el fet de lluir-se
al davant de tothom i, que
l’aplaudeixin amb frenesí.

Després, n’hi hauran les celebracions
a l’interior d’un bistrot, on romandrà
ben escarxofat i, quan s’endinsi
al seu cotxe, viatjarà tot aclofat.

En arribar a casa, dirà quant
exhaurit n’és i, aleshores, engegarà
el seu televisor i, s’hi deixarà caure
a sobre, del seu balancí.






Adela Payá i Prats





 

BAJANADES....

                              
   

 AUGUSTE CHABAUD
 ( 1882-1955 )
" L'Home Assegut "


                               
                                            

BAJANADES....!

Dels teus silencis
n’he après del regust
amarg de les indiferències.

Dels teus mots altívols,
d’un passat intempestiu,
n’he après a sentir-me’n
amenaçada.

De la teva immobilitat
per no allargassar ni un
peu, ni dos peus, ni una mà,
ni dos mans, ni un tronc i,
ni una capissola, me n’has fet
sabedora de l’existència
de <ens> que en fan jocs de
paraules desmesurades,
però que després hi són
incapaços d’alçar-se’n
del divan  per a posar-los
en moviment.

De la teva frivolitat
amuntegada en atuells
d’alabastre, he pogut
adonar-me’n de quines
coses novelles poden
atemptar contra les
volences.

De les teves contradiccions:
tretes, per a posar-ne a l’altre
fora de joc, n'he conclòs,
què són tàctiques per
allunyar-te de tot allò
que no pots sentir-ne a dintre
teu, en eixe cor tan eixarreït,
i, encara que ho sento per tu,
em produeixis molt de condol.

Em pregunto: No seria
més senzill expressar-hi
el que realment sentim
i, deixar-se’n de tants
mals de cap i, de tantes
bajanades.....O tan sols dir:


Sóc incapaç de sentir-ne res...!

Quina mena de follia és eixa,
d’anar-ne posant paranys
pels senderols...?

Potser és una forma estrambòtica
de gaudir-ne del sofriment
dels demés.....?

He de cavil·lar, aleshores,
que existeixin criatures
amb gaubances de patiments...?

Déu n’hi do....Quin món més boig...!
Qui s’hi delecta per inventar-se'n
nous turments...per tal de trobar- ne
complaences...?


Ben bé m’atreveixo a pensar
que hi sigui cosa de gent ben
malaltissa...!





Adela Payá i Prats
                                



                                                                            

INCONGRUÈNCIES...

                              
 

'Mercè Rodoreda. Obra plàstica' / IEC /
FUNDACIÓ MERCÈ RODOREDA




INCONGRUÈNCIES...!

No n'hi ha enraonaments
que ens puguin explicar
eixe traspàs de les volences
per clàmides desamorosides;
eixe arrencament de pètals
de margarides, pel gust
d’anar-ne desfullant flors;
eixa mudança dels sentiments
envers unes altres direccions;
eixe no voler-ne fer, ni el més
mínim esforç per lluitar
pel que sentim.

Aquell traslladar-se’n a uns altres
cossos, canviant de lloc d’habitat,
trasmudant tot allò, què ens hi va fer fruir.


No s’hi pot entendre aquesta
mansuetud, per quedar-se’n
assegut al selló de les inconsciències,
i, esperar que el què ens feia vibrar
s’aquietés fins a la nova aparició
d’unes altres formes, més convenients i, força edulcorades.

N'és ben trist observar-hi com
alguns en fan destrosses de les estimes,
esquarterant-les en peces
petitones i, penjant-les dels salons
rojos, on tot flaira de vacuïtat i, de
monedes rústegues.

N'és una ofensa gran, tenir-ne que
albirar personatges
que semblin haver-ne nascut
per a rebelar- se'n en contra
de les creacions;
que tot ho imiten, que tot ho plagien, però què a l’hora de les veritats, qualsevulla cosa estavellen contra el pedram, sense cap commiseració...!






Adela Payá i Prats







      

ENTRE COVES I, PEDRES...

                               
 Fotografia:
JESÚS ALVAREZ CARRERO
                                

 ENTRE COVES
 I, PEDRES...!

Entre pedres la va esmicolar,
en trossets ben menudets
la va pulveritzar i, se n’alegrava
de les seves proeses vandàliques..

Un donyet enfurismat, a dintre
de la panxa de l’home s’hi va
endinsar....Mossegades li’n feia
mentre aquell mascle, reia que
reia, de tantes pessigolles.

Un perruquí esgrogueït aquell
mascle s’hi va capficar
a sobre de la seva testerola
i, amb batuta de director d’orquestra
a les pedres del roquissar
en feia cantar, una rere l’altra.

Un rocam amb veu gruixuda i força desentonada, li’n va demanar de marxar
abans de netejar els grums de sang que a sobre d’ell, n’havia esquitxat.

L’escriptor dels còdols, s’hi negava i, una pluja carmesí amb pètals de robis, a tot ell, el varen tenyir d’un vermelló refulgent què amb cap detergent ni dissolvent no se’l podia treure’n de sobre d’ell.

Pels camins andarejava com sí
d’un rajolí solar s’hi tractés
i, a tothom esparverava de les
seves cromacitats llampants.

Amagat del seus semblants,
a la cova dels llangardaixos,
tostemps, va restar enllà, on les
bestioles provaven de llevar-li’n
aqueixes coloraines tan lluents..

Amb el temps, les pellofes d’aquell homenívol s’hi van tacar del verd de les esmaragdes,
jaspiat el seu cos amb un caramull d’escates brunes,
i, ja mai més, al seu estat d’humà,
no va poder regressar-hi.

La veu del poble, escriu cançonetes que parlin d’un home desaparegut i, transformat en un vell sarvatxo, ocultat de vegades, al darrere de les sarriasses,
i, d’una muller que en certes nits
ressorgeix a poc a poc,
de dessota del pedram,
recomponent-se peça per peça,
d’aquell esquarterament què un temps endarrerit hi va succeir.

A finals de cada mes, a les portes
de l’espluga on s’hi enforinya el seu botxí, s’hi aboca, taral·lejant-li balades fins la matinada, que relatin de quina mena de fúria, hi va ser ella, aniquilada.







Adela Payá i Prats

ENREIXATS...

            
                                 
                              

JOHN WILLIAM WATERHOUSE
 (1849-1917 )
 " Esfera De Cristall "
              
                                 

                             

ENREIXATS...!

Una capsa vella de llautó
li’n va oferir, a la dona rossa,
tota esmaltada i repussada
amb dibuixos de florades.

A dintre d’ella, s’hi ocultaven
records d’un passat ben funest
acolorits de llòbregues garlandes.

A la torre de les muralles
se n’havia fet presonera
a una muller, aleshores,
ben molesta i, prou incòmoda
per al cap conqueridor
de nous territoris arrissats,
curull de molses groguinoses.

Amb molts enganys a la
dama varen recloure,

Els seus cabells de lignit li'n varen
tallar de cop i, a l’ombra dels
no albirats, l'assetjaren
sense miraments.

De les mans de la rea,
un cofre entre molts
li arravataren.

En quedar-ne obert l’estoig
al davant d’una jove
empal·lidida, s’hi varen
desvetllar totes les malifetes
d’aquell cacic, força jactanciós.

De llavors ençà, advertides
totes les fembres del regne,
de les trapelleries d’aquell
brivall, ......del seu costat,
fugiren espaordides,
a corre-cuita.

En aquest moment, àdhuc
les mateixes pedres, en fan
reclams per a ser-ne netejades
de les tintures, a sobre d’elles,
regalimades a dojo.
No desitgen ser–ne aprofitades
com paper ni cartolina,
ni tampoc, com a pregon
de les crueltats d’alguns homes
i, de les seves fàmules.

Mans asprívoles, impregnades
del turment alien, cisellen
mots novells al damunt
del roquissar, a vorera
d’un poble batejat per segones
aigües.

Mentre, la dona bruna
alliberada i, escapolida
pels núvols alats,
recull les queixes de tots
els rocams, i a poc a poc,
va entaforant-les ben al fons
dels seus petits receptacles.

Acompanyada de la seva bola
de cristall i, de les seves caixetes
arreplegadores de clams,
se n’ha fet missatgera de les
sofrences dels afligits.

En ser-ne oberts, els atuells,
com altaveus reverberant
a les oïdes de tots,
n’han fet sabedors a tothom
amb quina mena de traïcions,
els més despietats, hi fan ús
de les perfídies, dels perjuris,
i, de les deslleialtats.

Ara, fins i tot, aquests garlaires,
defensors de les escomeses,
s’exposen als cimalls
de les muntanyes, per tal de ser-ne
venerats, per tots aquells, que com
ells, seguidors de les dolenteries,
volen encimbellar-los, malgrat
tants infortunis provocats
en contra dels més afeblits.







Adela Payá i Prats



                         

OCTUBRE...

                       


ALBERT BIERSTADT
( 1830-1902 )
 " Tempesta a les muntanyes
     rocoses "


                       

OCTUBRE...!

En Octubre, s’empresonà
a les aurores i, romangueren
encarcerades,
per nits exposades a la garjola,
arraconades en un lloc ocult
a l’oceà, on sentinelles aquàtics
les lluertejaven.

Fou així, com Octubre,
el dècim mes de l’any,
del qual el seu significat
n’és un vuit, un vuit Saturnal
gitat envers l’infinit
i, regit pel deu, què reduït a un <u>
abrivadament
a l’astre Sol correspon,
simbolitza d’aquesta manera
la llum perllongada i embruixada
d’una deessa Venus, que aquest
mes regenta....Juganera de llunes
i, d’aigües, tal vegada, una Maga
de les tenebres.

Reclinat Octubre a sobre de les
profunditats oceàniques,
s’aturà el mes, captiu
dels feridors foscams,
què a les llums tenien segrestades
en tots els invernacles;
elles, germanes de les ombres,
ara sotmeses als somnis i als besllums,
als insomnis i, als jocs de les il·lusions.

Fou en eixe temps, que els homes es
tornaren cruels i despietats,
amants de l’odi i de les violències.
Les dones submises i aterrides,
cercaven l’empar de les seves llars,
i, els nens ploriquejaven de temences i, de desconsols.

Encadenats crepuscles aombrats
sense guspires matinals
anunciaven l’arribada d’una Terra
ofegada d’obagues
sense cap mena de cromacitats.

Esguerros d’una Terra sense llum...!

Novembre sol·lícit hi va comparèixer
regentat pel planeta Mart, representat
per un <9> guerrer i lluitador,
onzè mes de l’any, què amb els seus
dos Sols, enfrontats al davant dels
tèrbols miralls noctàmbuls, reproduïren
el més gran esclafit de cristalls llumeners
a dintre de l’abismal espai,
alliberant a Eos, de les immensitats
marines i, de les rampellades de l’insidiós Octubre.

Renaixí l’alborada de les concadenades
nits i de nou, s’hi va instaurar l’harmonia entre els albins.

Ara mateix, tots enlluernats de llums i, de penombres s’han capficat en canviar-li el nom al mes d’Octubre
en tots i, cadascun dels calendaris.
Han ideat fins i tot, d’inscriure-lo
en forma verticalitzada.




Adela Payá i Prats
 

CARGOLADÍS...

                                     
                              


SALVADOR DALÍ ( 1904-1989 )
“ Nen Geopolític observant
el naixement de l’home nou “
                                     
                              

CARGOLADÍS..!.

Li mostrà un volum
amb tapes de cuir i,
formes arrodonides,
a través de l’ull de bou;
un tom, que en parlava
de moltes coses i, també
d’una dona, què al bagul
dels oblits, la hi varen fermar.

Un llibre, que pertanyia
a tothom, del qual, aqueixa
muller, n'havia segut exclosa.

A qualsevol, o qualsevulla,
l'autor, li n’escrivia al primer
full en blanc, dolces i, flonges
paraules, sobretot, a les femelles
més jovenívoles,
a les quals, les hi sorprenia
en gran manera,
aquestes expressions tan
empallegoses, d’aquell
escriptor, cercador de tresors
que alenaven bafs de jovenesa.

A la fembra amagadissa,
tan sols, quatre mots enfredorits
li'n va deixar esgrafiats
a vorera d’un angle del fullam.

Li cantussejava paraules
enamoradisses, que de seguida,
les va anar trasmudant
per un tropell de soldats
ben armats, amb fusells i,
vestits de guerrers,
que no obeïen a una altre
escomesa,
què la de fer-ne sucumbir
a cadascuna de les estimes.

Aquest homenívol, cada jorn
en feia de lletanies força
contradictòries:
si ahir, tot n’era plausible
i, vivificador
avui, ja n’era teixit de repudies
i, d'un caramull de sornegueries.

S'enjogassava amb vocables que
s’hi repel·lien mútuament
i, a cada moment, et podies
albirar a les fondàries
dels seus bassiols enterbolits.

Tot s’hi va convertir, de sobte,
en un aiguamoll de residus
turbulents.

I, en voler comprendre i
preguntar-ne el per què de tot
allò, un mascle rabiüt
amb ullades de feristela,
no et responia o t’esmentava
que no n'estava disposat
a donar-ne cap tipus
d’explicacions.

Tancat a l’interior dels
seus ous d’estruços, mai
no s'hi va empitrar, per fer-ne
cap mena d'esforç en esgratinyar
escletxes, a les seves esclofolles,
i, així de tant combatre nicieses,
s’hi va quedar tot estabornit,
surant al bell mig dels licors
que gairebé, s'hi assemblaven
més bé, als rovellets, ja una mica
agrumollats.

Hui per hui, encara se’l pot
clissar enmig dels regalims
liquats, sense voler-ne sortir
dels seus amagatalls i, dels
seus tolls ensutzeits.





Adela Payá i Prats

   


                               

                          

PARLANT DE LES ESTIMES....

                            
TAMARA DE LEMPICKA
 ( 1898-1980 ) " El Petó "

                           

PARLANT DE LES
ESTIMES....!

Quan s’hi sent a dintre nostre
això que anomenen amor,
no un amor amb lletres minúscules,
sinó, un amor amb lletres majúscules, aleshores,
ens abillem de Mags, de Magues,
i, fem possible el que ens hi pugui
semblar un impossible.

No s’arrecerem a les cantonades,
tots espantadissos, emplenats
de cagueroles, més bé, ens reblim
de fortalesa i, acarem el que hi sigui
necessari.
No cerquem placebos amorosits
ni es despengem de cossos alternatius,
no enganyem a l’amor de veritat
amb altres escorces substitutives,
ni representem uns altres rostres
empeltats d’enganyifes;
tampoc s’excusem fent possessions
d’éssers qui s’hi deixen dominar
per tal d’atreure'n atencions,
que tal vegada, no corresponen.

Les estimes precisen d’éssers que
n’estiguin disposats a renunciar
a qualsevulla cosa, fins i tot als diners i, a les puixances, ....són les úniques coses més punyents,
que tothom n'hagi d'enfrontar.

Els que no estiguin a l’alçada
d’aquests imperatius, podem parlar
de tot, menys de l’amor, perquè
encara no han après a entendre
el seu significat.

És clar, n’hi ha d'éssers que encara
no saben estimar, fan confusions
de les querences amb desitjos passatgers,
envesteixen cossos clapejats de
miratges i, s’hi perden tostemps
al fons de les seves aigües oceàniques,
enxubats, moltes vegades, de buits
que mai, no s’hi complauran amb res i, s’hi capficaran en trobar-ne més d’un espill on poder emmirallar-s'hi.

Han tingut la dissort de no comprendre
quina cosa vol dir-ne:
estimar de veritat a l’altre.

Transcorren les seves vides
grimpant pels arbres, anant d’una
branca a l’altra, sense solaçar-se'n
amb res.....A la fi de les seves
existències, et parlaran etimològicament
de totes les classes i varietats d’arbres,
però en cap moment, no n'hauran
aprofundit en tot allò què l’arbuixell
els volia transmetre.






Adela Payá i Prats



     

ABRAÇADES....

                                     
                                      

JIM WARREN ( 1949 )
 " Above The Clouds "
                                     
                                      

ABRAÇADES....!

Les abraçades pengen des dels cels:
nuvolades què com baules s’hi van
enllaçant, ...donant contorn a les
arracades de safirs.

Adquireixen formes de corcers alats, d’aucells voladors i, de tant en tant, baixen a la Terra,
a fer-ne carantoines i, donar-ne consol als afligits, als ferits, també
als desarrelats i, als qui bressolen
corets de ben petitons.

Als qui res no en saben de l’amor
i, escombren peixos engelabrits
pels carrers, surant com escapolons
de glaç, els cobreixen amb abrigalls
de nous sentiments, que a dintre
d’ells, alleten de bon grat,
i, de nou, ressorgeixen amb càntics
guaridors...mentre, les bestioles
aigualides, a la mar, s’hi capbussen
deleroses per fruir-ne de més vida.

Amb hopalandes crepusculades,
el Sol, abans d’amagar-se’n,
a tothom, acoloreix els seus cossets
amb rajolins envermellits,
agrana mots aombrats
dels malucs encoberts per les móres
negres i, moradenques,
i, una llambregada de carbonissa
de cop, s’enlluerna amb degoteigs
de safrà..

Els desitjos enderrocats,
arrapats dels fils amorosits,
ensementen
llavoretes primerenques;
aprenen arran del terreny,
la gosadia de les estimes,
adés, força engalçades als sentits
més enfervorits i, prou aflamats.

Les abraçades, ara brollen des de
les mateixes argelagues i, ja
qualsevol, n’ha pogut entendre
el significat de les querences.

Tanmateix, potser que algú,
engrillonat per les rancúnies,
hi trigui una mica més
en fer reemplaçaments
dels seus grillons, per les saboroses
petonejades.

Però més tard o més
d'hora, ho haurà assolit...!






Adela Payá i Prats

   

                                     

ELLS....

                      
ERNEST DESCALS ( 1956 )
< Paisatges Dels Pobles de Lleida >

                      

ELLS....!

Ell, va plorar més enllà de tres dies.
Ella, ho va fer de seguit.

Ell, s’hi queixava de les agullonades
que a sobre del seu cos,
el van fiblar durant un seguici de jorns;
ella, hi va rebre tan gran estocada
que trigava temps en recuperar-se’n.

Ell, s’hi va escapolir al voltant
d’altres cossos, què ll feien de cuirassa,
a totes les seves bursades;
ella, s’hi va negar a niar en altres
tàlems, que no parlessin de tendreses.

Ara, aquest homenet, emmalalteix
a pleret, .....el seu cossatge tot corrugat
li’n fa de fenedures molt grosses
al fons del seu cor i, malgrat la seva
desconeixença de la força dels vocables esfereïdors, ....aqueixos, ara mateix,
s’hi han capgirat en contra d’ell.

Ella, parla amb les bruixes de neví,
aprèn a fer-ne beuratges miraculosos
i, amb mots màgics, polvoritza a la
distància, al ser, força afeblit,
però malgrat els esforços,
els cascavells continuen fent dringadisses
i, se n’adona que n’hi ha alguna cosa què impedeix, a aquesta criatura, recuperar la seva salut escardalenca.

Ell, va plorar més enllà de tres dies.
Ella, ho va fer de seguit.

Els viarons de tots dos plegats,
en un principi, hi van ser u,
doncs ara, s’han dividit en dues
tresqueres. Una n’és acollidora
dels esbarzers, l'altra arreplegadora
de les roselles.

A les nits, la lluna, amb el mirall
dels estels, els ha ascendit als cels
i, enllà les fades cèliques, els sargeixen per a retornar-los de nou a la Terra, tot essent u.

Ja cap dels dos, no hi plora,
s’han eixugat els seus llagrimons,
fan camins oposats, a dintre
del mateix senderol....Ambdós
d’esquenes, han agafat direccions
contraposades....Un, andareja pel
Nord, l’altra, ronseja pel Sud.

Ell, va plorar més enllà de tres dies,
Ella, ho va fer de seguit.





Adela Payá i Prats

ANIVERSARI DE MAR...

                      
                                                
                                                

     

 FLORS I MÉS FLORS PER TU...!

 Estimada Mar...La primera néta
 en arribar a la família..

        
PETONS I MÉS PETONS PER TU
         
Benvolguda Mar....Encara que lluny
i, tan a prop del meu cor.

        
UNA ABRAÇADA INFINITA
         
Nineta de colors i, de més colors,
ben prompte hi serem tots junts
i, molts pastissos endarrerits
n' haurem de menjar-nos, fins al punt d'enlluernar-nos de moltes candeles i, amb les panxes a rebentar, les farem servir de tamborets..

                    

          PIM - PAM- PUM


Celebrem que som tots plegats,
llancem castells de focs i, juguem
tota la nit al divertiment de
relatar-nos moltes històries,
qui s'adormi n'haurà de pagar
penyora i, a dintre del bassiol
el ficarem..



PIM-PAM-PUM

                           
Qui comença a relatar- nos
el  primer contacontes...?

                                

                      


             
 Adela Payá i Prats


                                         





      

         

FENT LA MIGDIADA....

            
RAMON MARTÍ ALSINA
( 1826-1894 ) " La Migdiada "
                 

FENT LA MIGDIADA....!

( Inspirat en una imatge
del 21/08/ 2016 )

Hagués volgut prémer amb força
les teves mans adormides;
mossegar-te’n suaument
cadascú dels teus dits immòbils,
rodejar el teu cos de ceràmica
amb les meves mans i, recolzar
el meu cap, a sobre del teu coixinet:
bromes d’un passat que potser
ja ni recordaràs.

Preguntar-te per què portes el braç
esquerre, sempre embenat, amb forma de braçalet.

Hagués volgut abraçar-me a tu
durant un llarg lapse de temps i,
plorar llàgrimes entrellaçades
de tots dos plegats.

M’hagués agradat calçar-me’n
les teves sabatilles roges i,
fer-ne un tomb amb elles
pel teu jardí.
( les meves també hi són roges )
Fer-te’n ganyotes i carasses i,
jugar amb tu com ho fan els nens
amb ganes d’esplaiar-se’n.
Arronsar-nos ben junts a
l’engronsadora,
on ara mateix et contemplo
endormiscat
i, llevar-te el llibre que et cobreix
el teu rostre fent-te d’ombrel·la.

Dir-te de nou el meu nom i,
presentar-me’n al davant teu,
com sí fos la primera vegada
que ens veiérem,
escoltar el teu apel·latiu,
com si mai no l’hagués engalzat
a la teva imatge, aleshores,
desconeguda.

Explicar-te, que sóc aquella
qui et va estimar sense sentir-ne
vergonya de les humiliacions,
encara que algun amic que altre,
em deien que ja n’era temps
dels oblits i, dels dols.

Hagués volgut què el teu amor
hagués segut llaurat de veritats,
què per ell, haguessis fet
l’impossible per a estar-nos ben junts.

Malgrat tots els meus desitjos,
cap d’ells, no s’hi varen fer reals i,
amb prou feines,
vas fer el contrari, dels dictats
amorosits.

Hagués delerat per què
m’escriguessis un poema d’amor,
el més bonic de tots,
i, omplir-te’n els llavis de lletres
endolcides,
de besades d’aquarel·les,
de carícies d’alabastre no
contingudes.

Sempre el que n’he viscut
ha anat en contra
de tot allò que m’he estimat i,
 pensant que tu n’eres l’ excepció,
 hi vas ser, dolorosament,
la norma..





Adela Payá i Prats




   

DESXIFRANT SONS...

CAMPANETES
                                

DESXIFRANT SONS...!

De bell nou, sento aldarulls
de picarols...!

Quan aquests sons els hi puc
escoltar tan a prop,
són missatges, senyals,
que hi venen del més enllà,
per fer-me’n advertiments
de que alguna cosa important
ha de succeir-me.

Al llarg de la meva vida,
tot ha anat precedit de
repiqueteigs de campanetes,
de somnieigs, on els meus ancestres
em mostraven objectes amb molts
significats.
de troballes emplenades
de signes, que n’havia d’aprendre
 a desxifrar..

L’última vegada, un home
al capdamunt d’una muralla,
de sobte, s’hi transformà
en un lleopard,
en albirar-lo de reüll,
manducava restes d’un cadàver
moribund.

Al dia següent, un senyor
força conegut
n’havia emmalaltit mentre sojornava
a sobre del seu llit.
Ni jove ni massa gran, més bé, vell
que jovenívol, la seva malaltia
a poc a poc, l’estava convertint
en ambrosia per als déus.

Totes les nits, fletxes invisibles
s’hi llancen als cors dels escollits;
arran d’aqueix jorn,
aquests éssers, comencen el seu progrés,
camí de les sepultures.
Els arquers, mai s’hi detenen i,
de mica en mica, fan descansos.
En els lapses de moltes folgances,
les ventades deixen que s’hi puguin
sentir sorolls d’esquellerincs.

Quan el que ha d’esdevenir-se,
n’és joiós,
talment els seus grinyols
s’hi senten de
la mateixa mena de rerafons,
què quan ho són de funests.

Així, que ara començo a inquietar-me’n fins que descobreixi quin pugui ser el sentit de tant d’esvalot a l’entorn de les meves oïdes.

Cada succés en particular
n’hi hauria de fruir de tonalitats ben diferents, o potser encara, no he après a discernir-les.

Serà un grat regal o pel contrari
adquirirà matisos de malastrugances...?




Adela Payá i Prats





                                 

ELS SILENCIS....

                            
Vilhelm Hammershoi
 (1864-1916)
'Girl Reading in a Sunlit Room'
                            

ELS SILENCIS....!

Els silencis, de vegades,
són carruatges,
al bell mig, dels viaranys
que no desitgen prosseguir
el seu destí,
que ja no s’hi delecten
per deixar-ne empremtes de
rodes, a sobre del terregam.

S’hi quedin estàtics,
inamovibles,
mirant com tothom s’hi desviu
per perdre’s a mans de l’atzar,
sense importar-los
gens ni mica
quins successos n'hauran
de sorprendre’ls amb bells
somriures
o potser, amb lacerades
angoixes.

Els silencis, de vegades,
amaguen paraules dansarines
que en veure tàlems llaurats
de fusta i de pa d’or,
s’hi ajoquen a dintre d’ells i,
deixen els actes narcotitzats
de somnis
ja força escadussers,
per a fer-ne
qualsevulla dringadissa.

Hi són declaracions amorosides,
ocultades, al dessota,
dels vels brodats de tulipes,
on la llum
s’hi escola per cada porus
del diàfan teixit.

Els silencis, adesiara,
s’hi neguen a exposar-ne
accions que hi són
no obstant això,
de ben sentides,
però que bescanvien
engalipades afalagadores, per restar tostemps acomodats a les seves habituds i, no alterar així costums
ja força fossilitzats.

De tant en tant, aquest
mutisme de llavis encerats,
ens poden traslladar
al descobriment d’algunes
veritats.

Fins i tot, poden encobrir
amors per falsedats i,
 fer-nos entrellucar
per fora, vides de porcellana,
en tant que per dintre nostre,
s’hi esparpilli eixe regust amarg,
d’estar malvivint una
existència plastificada.






Adela Payá i Prats