ENTRE COVES I, PEDRES...

                               
 Fotografia:
JESÚS ALVAREZ CARRERO
                                

 ENTRE COVES
 I, PEDRES...!

Entre pedres la va esmicolar,
en trossets ben menudets
la va pulveritzar i, se n’alegrava
de les seves proeses vandàliques..

Un donyet enfurismat, a dintre
de la panxa de l’home s’hi va
endinsar....Mossegades li’n feia
mentre aquell mascle, reia que
reia, de tantes pessigolles.

Un perruquí esgrogueït aquell
mascle s’hi va capficar
a sobre de la seva testerola
i, amb batuta de director d’orquestra
a les pedres del roquissar
en feia cantar, una rere l’altra.

Un rocam amb veu gruixuda i força desentonada, li’n va demanar de marxar
abans de netejar els grums de sang que a sobre d’ell, n’havia esquitxat.

L’escriptor dels còdols, s’hi negava i, una pluja carmesí amb pètals de robis, a tot ell, el varen tenyir d’un vermelló refulgent què amb cap detergent ni dissolvent no se’l podia treure’n de sobre d’ell.

Pels camins andarejava com sí
d’un rajolí solar s’hi tractés
i, a tothom esparverava de les
seves cromacitats llampants.

Amagat del seus semblants,
a la cova dels llangardaixos,
tostemps, va restar enllà, on les
bestioles provaven de llevar-li’n
aqueixes coloraines tan lluents..

Amb el temps, les pellofes d’aquell homenívol s’hi van tacar del verd de les esmaragdes,
jaspiat el seu cos amb un caramull d’escates brunes,
i, ja mai més, al seu estat d’humà,
no va poder regressar-hi.

La veu del poble, escriu cançonetes que parlin d’un home desaparegut i, transformat en un vell sarvatxo, ocultat de vegades, al darrere de les sarriasses,
i, d’una muller que en certes nits
ressorgeix a poc a poc,
de dessota del pedram,
recomponent-se peça per peça,
d’aquell esquarterament què un temps endarrerit hi va succeir.

A finals de cada mes, a les portes
de l’espluga on s’hi enforinya el seu botxí, s’hi aboca, taral·lejant-li balades fins la matinada, que relatin de quina mena de fúria, hi va ser ella, aniquilada.







Adela Payá i Prats