ATUELL DE
MANS BUIDES...!
Aquesta malastrugança
de trobar-ne buits als atuells
de les meves úrpies acassolades,
em té corpresa i, puc entreveure
les empremtes de les teves
mans .....i, com segueixen encara
fent dibuixos de tendreses
oblidadisses.
Quan les contemplo
em puc clissar els teus dits
sobreeixint a sobre dels meus.
I, m’aferrisso a d’ells amb una
força magistral i desconeguda
per mi, fins ara.
No marxeu les murmurejo
a les teves grapes voladisses,
no em deixeu amb els nierons
on cap aucell, no vol encara
fer esclats a les clovelles
dels cocous.
No em féu covar ànsies,
que jamai no marxaran
de dintre meu...i, que no
aprendran a enlairar-se’n
pels eteris.
Aqueix estrenyiment
d’arrels angoixades, potser,
m’ompliran el cos de moradencs.
Aquesta dissort de penjar-ne
fulles de solituds a les arborades:
ditades del teu abandon
fent de penjolls als brancams
nadalencs, on difuminen llums
d’estels llampurnejats.
Hi sóc com una magrana
entreobrint-s’hi
i, desgranant els seus fruits
a plaer de qualsevulla criatura.
He après a dessagnant-me
pels quatre punts cardinals
i, a més a més, també ho faig
per dintre i, per fora.
Travessada per espases
invisibles:
absències dels nostres dits
entortolligats,
sucumbeixo de melangies
i, en aquest moment,
la meva ànima,
òrfena dels teus arpegis,
cantusseja balades
amb diccions d’isolament.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada