L’ HOME DE PEDRA….

                             
   

 IMATGE: ALFONS SÁNCHEZ
Tavèrnoles-Savassona

                             
                                    

L’ HOME DE PEDRA…!

Les noietes salten a la comba..!
Un, dos, tres,…Un, dos, tres
De cames i braços voladissos
al cel s’enlairen
Un, dos, tres,…Un, dos, tres
Amb cossos de plomes,
amb becs de violes.

Amb l’un, dos, tres,
Cada vegada que una nena
al cercle hi entra, una altra.
de dintre d’ell, se’n surt.

Un, dos, tres,…Un, dos, tres
La corda, roda que roda,
cardant rínxols de velluts
què a l’espai enredant-se van
amb fulles i pètals de flors;
còdols al terra s’estimben
en tant que les veus de les
merles cantussegen a l’uníson
d’una coral d’infants amb:

“una lluna llunera cascavellera...”


L’home de pedra, dempeus,
cisellat a la roca s’hi està
mig endormiscat,
llaurat de penombres, que la llum
a sobre d’ell, va eclipsant-lo
de mica en mica, a colps d’ombres
a colps d’hores.

Ell, ja no vol camejar,
vol estar-se’n ben quiet;
diu que és inamovible;
parla amb brisalls de clarors
i, de foscors i, riu que riu,
quan les nenes totes enjogassades,
boten d’ànsia i de goig,
on peus alígers de bromes,
cosquerelles a d’ell li’n fan,
embriagant-lo amb un munt
de riallades..

Vine amb nosaltres, també
tu, hi pots jugar....!
diuen totes alhora.

No obstant això, l’home
perplex, a totes se les mira,
sempre ell, força estàtic,
impertèrrit...!

Sense gestos ni ganyotes,
amb el rostre raspós
encobert de tiges i, d’esberles.

Tan sols, amb el Sol i la Lluna
s’hi delecta,
amb taques de tinta xina
s’empolaina, quan la nit de sobte,
amb llambrots de taurons
menja cullerades de llanternes.

Malgrat que mai no li cal dormir,
somia amb una nineta què en un
dia remot, tota engalanada de fadeta,
a d’ell, el deixà esbojarrat,
ensopit de letargies, capficat a dintre d’un món, on res no semblava tenir-ne
cap mena d’agitació.

Un món aturat, calmós, on la vida
en un instant tot ho havia col·lapsat.
Ara, a totes les xiquetes ataülla,
intentant trobar-ne a aquesta
de l’encanteri i, ell, cerca que cerca,
embolcallat de pedrís i de rocam,
barrinant què quelcom dia, aquesta
sortillera aparegui i, què a d’ell,
per sempre, del roquissar el pugui
desarrelar-hi..

Les noietes salten a la comba..!
Un, dos, tres,…Un, dos, tres.
L’home de pedra, riu que riu
i, ara, més que mai,...!
Una fadeta d’una carrasca,
baixa que baixa, tota de groc
enllustrada i, de les seves mans
feixos flamígers, li n'han brollat.

Un, dos, tres,…Un, dos, tres.
L’home de pedra en humà
se n’ha transformat, ...!
Un, dos, tres,…Un, dos, tres.
Tots saltironegen i fan gambirols,
Un, dos, tres,…Un, dos, tres.
Un ser humà n’ha renascut,
totalment novell...!





Adela Payá i Prats