CARGOLADÍS...

                                     
                              


SALVADOR DALÍ ( 1904-1989 )
“ Nen Geopolític observant
el naixement de l’home nou “
                                     
                              

CARGOLADÍS..!.

Li mostrà un volum
amb tapes de cuir i,
formes arrodonides,
a través de l’ull de bou;
un tom, que en parlava
de moltes coses i, també
d’una dona, què al bagul
dels oblits, la hi varen fermar.

Un llibre, que pertanyia
a tothom, del qual, aqueixa
muller, n'havia segut exclosa.

A qualsevol, o qualsevulla,
l'autor, li n’escrivia al primer
full en blanc, dolces i, flonges
paraules, sobretot, a les femelles
més jovenívoles,
a les quals, les hi sorprenia
en gran manera,
aquestes expressions tan
empallegoses, d’aquell
escriptor, cercador de tresors
que alenaven bafs de jovenesa.

A la fembra amagadissa,
tan sols, quatre mots enfredorits
li'n va deixar esgrafiats
a vorera d’un angle del fullam.

Li cantussejava paraules
enamoradisses, que de seguida,
les va anar trasmudant
per un tropell de soldats
ben armats, amb fusells i,
vestits de guerrers,
que no obeïen a una altre
escomesa,
què la de fer-ne sucumbir
a cadascuna de les estimes.

Aquest homenívol, cada jorn
en feia de lletanies força
contradictòries:
si ahir, tot n’era plausible
i, vivificador
avui, ja n’era teixit de repudies
i, d'un caramull de sornegueries.

S'enjogassava amb vocables que
s’hi repel·lien mútuament
i, a cada moment, et podies
albirar a les fondàries
dels seus bassiols enterbolits.

Tot s’hi va convertir, de sobte,
en un aiguamoll de residus
turbulents.

I, en voler comprendre i
preguntar-ne el per què de tot
allò, un mascle rabiüt
amb ullades de feristela,
no et responia o t’esmentava
que no n'estava disposat
a donar-ne cap tipus
d’explicacions.

Tancat a l’interior dels
seus ous d’estruços, mai
no s'hi va empitrar, per fer-ne
cap mena d'esforç en esgratinyar
escletxes, a les seves esclofolles,
i, així de tant combatre nicieses,
s’hi va quedar tot estabornit,
surant al bell mig dels licors
que gairebé, s'hi assemblaven
més bé, als rovellets, ja una mica
agrumollats.

Hui per hui, encara se’l pot
clissar enmig dels regalims
liquats, sense voler-ne sortir
dels seus amagatalls i, dels
seus tolls ensutzeits.





Adela Payá i Prats