A ON...? AL COR; A L’ESPERIT....

       

ARBRE MIL.LENARI OURENSE
 ( ESPANYA )

                           

A ON...?  AL COR,
A L’ESPERIT....!


( Quan fen ús de la por, als humans
els hi obligaven a fer-se’n addictes
al culte religiós: catòlic apostòlic ...)


Una puntejada, un cop de peu
A on...? Al cor, a l’esperit.

Una tancada de portells,
forrellats per tot arreu,
vidrieres fumejades.

Fosquedat.....Ombres dansarines
ballant al so dels rèquiems.

Cistells emplenats de vaguetats
enlairant-se, espargint llibres
segrestats de les prestatgeries
que parlen del no res:
 falòrnies,
nimietats,
 vulgaritats.

Unes clatellades ressonen en els
espais per on s’hi passegen els
no contemplats.
Postals amb colors
de coure i sofre, s’enfilen per les
clavegueres,
els monjos ara mateix,
entonen càntics somorts.

Perruquins de coloraines en
fan rellucs de narcisos esgrogueïts,
tothom s’agenolla al davant dels
corbs, ......Moltes esgarrifances...!

Una gelabror s’instaura al bell mig
dels ermots, ....Al claustre un orgue en fa sonar les seves tecles, mentre les dents de tots els feligresos, cruixen de tremolors....llums titil·lant als
fanals de l’església, tot és enxubat.

Als jardins un captaire rambleja,
fa tentines com ho fan els nens;
del seu coll s’hi despengen claus
de ferralla i d'òxid....Canta en arameu,
cap cosa no s’hi pot entendre.

Obagues, aombrant la llarga
missa.
Tots hi són tancats.
Cadenats a les vidrieres,
a les claraboies, als pòrtics,
als enreixats, a les portalades i,
el pidolaire riu que riu.

Tot seguit, una tempesta
abillada d’arquer,
fletxes en mà, ....tiba l'arc;
llampecs i trons,
al monestir el fan retrunyir
i, en una ziga-zaga,
per tots els seus esbaldrecs
s'escapoleixen
cadascun dels seus presoners.

Els aucells negres s’enlairen
tots desplomats, morts,
abatuts pels raigs.
El mendicant, missatger d’altres mons,
llança els clauers als pous i, empolainat
de núvol s’hi esvaeix..
Un rellamp embravit
el desfà i, a trossets cau des del cel,
com si fos pluja de xirimiri.

En aquests instants, un terratrèmol
s’engoleix l’abadia, al seu lloc,
un arbre mil·lenari hi rebrolla amb
passes de gegant, estenent-se
per tot el territori..

Una alenada, un esclafit de perfums,
A on...? Al cor, a l’esperit.





Adela Payá i Prats