ÚLTIMS DIES AMB TU...

                          
     
ÚLTIMS DIES AMB TU...!
 
( Per en Joan C.F )
  
 ( I )

Els parrupeigs dels alíblancs sempre
em recordaran a València i a tu,
sobretot a tu...!
Una població on vam passar
tant i tant d temps.
Tu, enllà, a dintre d’una clovella,
tot envoltat d’ampolles de cristall,
suspeses per un munt de fils de metall; dansarines de les airines,
reblertes de gotims esberlats,
fanals de licors i d’elixirs què amb tu volien esplaiar-se’n.

Dringadisses...!
Amb sorolls de picarols...!

Papallones de coloraines entrant
a dintre teu, maquillant-te la pell
de grocs i, d’ocres,
de safrà i, de rovell.

En tant que tu guerrejaves
per agafar-ne una mica més d’alè,
als ampits dels finestrons,
els coloms parrupejaven,
feien anuncis de la presència
d’una parca que delirava per sentir-se’n afalagada amb les salmòdies de les aus.

     
 

( II )

Mentrestant tu, te n’anaves
ensopintde foscos pensaments i,
d’embogides al·lucinacions;
escridassaves a tothom,
feies preguntes, tal vegada, una
mica colpidores.

Una veu ben mandrosa, aquella
vesprada d’hivern, a cau d’orella,
un diagnòstic de mort em va
 xiuxiuejar.

Ara, que tu, ja has marxat, amb el
teu cap clivellat, on nius d’aucells
covaves aquests últims anys,
et ploro absències d’ales i, t’anhelo
l’ensucrat bec de garlaire.

Adés, els ocells em retornen els
aldarulls d’un home delejat,
què a patolls, enfrontava la seva mort amb desitjos de vida, estavellant pinyols de cireres a contracor..

Tu, què com un nen vivies endinsat
en un cos de magrana, enjogassat
amb el divertiment dels heralds,
dels reis i, dels prínceps, missatger
cavalcador, d'un garbuix de paraules esperançadores.

Desitjós d’ésser metge, per a poder-ne atorgar al món la cura de totes les malalties inguaribles.

Un noi, emplenat de bondat que
s’hi creia totes les històries que
el seu pare li’n contava, que fins i tot, en pensava que els llops a les serres, n’eren amics seus,
que barrinava la idea, que un dia no molt llunyà, corrinyaria amb ells,  encara que no se n’adonara que  n’era un nen ranquellós.

 

( III )

Avui, els aljubs, s’omplin amb
les nostres llàgrimes, i a recer d’ells,
hi són els magraners, que com tu,
estimat, s’han marcit.
Des que vas marxar, ja ningú va
tenir-ne cura d’ells, ja saps, la casa
ens la varen furtar i, tant ella, com
els arbres i, com els conreus,
agonitzen de recança i,
d’abandonament.

Els parrupeigs dels alíblancs
sempre em recordaran a València
i a tu, sobretot a tu...!

Adesiara, una parella de coloms,
picotegen polpes de panís i, en
engaldir-se-les, s’enlairen tots
dos plegats, arrossegant al darrere
seu, els sospirs d’una muller solitària,
la qual, els hi remoreja
a pleret, què n’han tingut molt bona
ventura al poder gaudir-ne del seu mutu acompanyament.

De nou, als meus peus, me’ls hi
trobo, marruquejant-me tonalitats
novelles, que encara hui per hui,
no n’he pogut comprendre-les.

No obstant això, em delecto,
rumiant que hi són els teus mots,
atès que al absentar-te de la teva
pròpia vida,
amb tu te’ls vas endur tots,
embolcallant-los de penúries
i, soterrant-los molt profundament,
al fons, de les teves grutes.

Vull imaginar que les aus,
han arribat per a transmetre’m
eixes les teves paraules adormides
en el passat, potser,
per la teva sofrença,
potser, per la teva ràbia.

És només per això que m’he assegut
al carrer, tota enlluernada,
tan sols per a escoltar-les
per a sentir-les al meu cor,
i, per a clissar-te com et desplegues
tan suaument, des de l’interior
dels galets d’aquests aucells.

Vull concebre que aquestes
bestioles han fet acte de presència,
per a fer-me fruir del teu cant d’antany,
durant un temps esmorteït,
més ara, força enjoiellat.

Els parrupeigs dels alíblancs
sempre em recordaran a València
i a tu, sobretot a tu...!




Adela Payá i Prats