DUES VÍBRIES....

                        

IMATGE: FOTOLOG;
DRAC DE FOC I DRAC D'AIGUA

                        

DUES VÍBRIES....
( Relat curt )

Aquell home encobert,
no volia escoltar-ne veritats;
quan alguna d’elles, a les seves
oïdes arribaven,
la seva pell s’hi tacava amb clapes
verdosenques....de vegades,
 grisenques
i de cop, s’hi sotjava com una
granota fent saltirons pels
bassiols.....Raucava i, paraules
no assolia pronunciar-ne des dels
seus llambrots....Com sí algú li
hagués fet un sortilegi.

Un altre dia s’hi transformava
en un cargol, aucell,
libèl·lula i, així una estoneta
 rere l’altra,
animaló darrere animaló,
recorria tota la fauna existent i,
per esbrinar-ne.

Doncs, mentia sense folgança,
per a que les seves escorces
encalcinades no fossin traspuades
per unes  altres tonalitats i,
 ja de blanc impol·lut,
n’era creïble, al davant de tothom
i, com humà, hi podia romandre
tostemps..

El nas com a Pinotxo, no li creixia,
però les seves orelles s’hi replegaven
amb moltes capes de pellissa, que
aquell home, de tant en tant, s’hi
feia retallar per experts cirurgians.

Fins que va arribar-hi al poble
un domador estrany, que semblava
que tenia coneixements de qui n’era
aquest mascle.....Així que tots els
dies, a l’home mudadís
li’n relatava un munt de coses
que ell, a dintre seu, hi amagava
amb molt de recel.....I sense voler-ho, un jorn s’hi transformà en colobra,
a l’altre ho va fer en amfibi, tauró
i, per últim, en un espantós cocodril
que ja mai més, va tenir-ne la capacitat per revertir-se en bestiola benigna i, menys encara, de retornar–ne al seu
estat primigeni d’home.

Aquell ensinistrador alguna cosa
hi va desencisar del fons d’aquell
home, que detestava les veritats,
pel contrari, ara, no en podia suportar les enganyifes, però aquell mag, no hi va assolir oferir-li'n de nou, la seva forma
d’humà.

Ara s’exposà al zoo del poble amb
moltes precaucions i, amb una teulada ben gruixuda bastida tota ella, de teules encofrades.


Quan a la gent escoltava dir-ne
mentides a gavadals,
s’hi convertia de sobte en drac volador,
i, des dels seus musells, flames enrogides hi
llançava a tothom,.....des d’aleshores
que abans d’entrar a veure’l
a l’establiment dels animals,
n’hi havia tot un cartell anunciador
amb lletres llampurnejades on
s’hi podia llegir:

“ Si us plau,....No conten mentides o el cocodril s'esdevindrà en un drac flamejat...! “

Més d’un amb ganes de brega
ho feia de sovint,
fins que el drac tots jaspiat de cireretes
amb una fúria incandescent, cremà
tot el paratge i, se’n volà pels firmaments..

Ara se’l pot entrellucar pels airecels
amb unes orelles immenses, que a frec de les murades interposa i, quan escolta engalipades, no en té cap dubte
per incendiar un munt de cases..

Hui per hui, ja existeixen poblacions
totes desaparegudes i, els exèrcits, cada jorn
organitzen expedicions pels cels,
per tal d’atrapar-ne a aquesta bèl.lüa
tan fidedigna al seu receptari de principis inalterables.

El domador, una criatura no nascuda a la terra, s’hi feia plantejaments per a donar-ne solucions a tot allò tan devastador.

Pensava:
Sí és converteix en home, menteix
tant, que el mal propagarà per tot arreu,
marcint ànimes innocents, però si s’hi queda, com una fera ben ferotge, en sentir dir mentides, tot ho encobrirà de flames;
així que va idear transportar-hi des
del seu planeta, al drac escopidor d’aigües,
què a la mínima brimarada,
s’hi comportava com un diluvi,
apaivagant cadascuna de
les flamarades....I així ho va fer.

De llavors ençà, que tot s’ha
assossegat i, fins i tot, aquests dos dracs, han entaulat una amistat ben profunda.
Un en fa de piròman i, l’altre
en fa de bomber .....Tot resolt..!
Només que ara n’hi ha un rebombori
de gentada, asseguda al carrer,
amb esguards enfocats per sobre de les cúpules blavenques i, tan enfervorits en són, per albirar les escomeses
d’aquestes dues víbries,
que un, ha de demanar-ne permís
per a poder andarejar tranquil·lament
pels carrerons de la vila.

Aquest fet transcendental,
n’ha segut l’única cosa que als humans els hi ha fet contemplar
els celestes de seguit i, més d’u,
prismàtics en mà,
a tothom va passant-los amb tota
la generositat del món.

L’èter s’ha trasmudat de sobte,
en un espectacle colossal...!

Adela Payá i Prats