 |
| " Blancaneus i els set nans " |
UN RELAT
MARINER...
Un fanal, de roig
encès,
a la mar li’n fa
carantoines,
mentre un vaixell
amb xarxes de
pescadors,
n’han tret a la
llum
sirenes
d’amagatalls...
Elles, entonen
cançons sublims,
càntics que
embruixen a tot aquell
que se les
escolti, fent embogir
als homes de la
mar...
En adonar-se aquests
incauts,
les nimfes n’havien
fugit i
al seu lloc,
uns dimoniets
emblavits
feien gambirols
per tota
l’embarcació....
Cada vegada què a
un
mariner, aquestes
bestioles,
els tocaven, s’hi
convertien
de sobte,
en polps ben
gegants...
Per ordre de les
nereides
els banyetes
blavencs,
s’han enlairat i,
en arribar a
dàrsena
tothom ben
content,
n’ha agafat els
bitxos
per a
menjar-se’ls,
però s’hi
preguntaven
on cony n'eren
els
seus tripulants...?
En començar l’ebullició
dels animalons al
foc
a dintre de la
cassola,
n’han trobat un
munt
d’homes en
miniatures,
nedant i, demanant
auxili;
de seguida, els
han tret
de dintre del
perol,
i, de tornada a
casa,
les dones
encarades a la
patrona de la
mar:
la verge del Carme,
li han suplicat
de retornar-ne de
nou
els seus
familiars a la seva
estatura
d’antany....
Precs i oracions,
candeles enceses,
misses i més
misses,
i, els homes nans,
molt espaordits
al veure’s tan
diminuts
al davant d’uns
colossos
què encara no podien
comprendre
que hi fossin els
seus familiars...
Un muller fa
esclafir el seu riure
en front del seu
home maltractador,
i, li’n fa moltes
bromes;
avui, l’ha deixat
gitat a sobre
d’una fulla de
cactus i, ella,
es trenca de tant
i, tan riure’s;
ell, l’amenaça què
en ser normal
l’apallissarà....
A cada casa una
història
de ben diferent.
Una altra fembra,
amb l’assecador
dels cabells,
amb el seu pare
juga a fer-lo giravoltar
sense parar,
li llança l’aire
fred o calent
segons li plagui
i, li’n fa fer giragonses,
una rere l’altre,
ara a la dreta
ara a l’esquerra;
a més a més, afegeix:
T’agrada
pare...?
El pare, li
esmenta: en ser normal
tu, filla meva,
ja no tindràs temps
per a contar-ho.
El cas és que un
dia qualsevol,
una deessa de
l’oceà, disfressada
de rector, amb
vestimentes negres
i, alçacoll emblanquinat,
va anar-hi casa
per casa
preguntant a
tothom sí volien
al seu familiar
com ara o com abans.
La gran majoria
hi van
respondre que els volien
com abans i,
per tant
amb la màgia de
la dea,
hi van recobrar la
forma
que en tenien en
el passat;
però un grapat
d’ells,
s’hi van quedar
de ben
xicotets i, el
sacerdot del poble
el de veritat i, no pas la deessa,
per veure sí una
altra vegada
s’hi presentava
el miracle,
els va entaforar
en urnes
de cristall amb molts foradets,
per a que
pogueren respirar
i, donar-los de
menjar....
Els varen
col·locar de cara
a la verge del
Carme,
però van anar
transcorrent
els anys i, l’encanteri
de la Santa,
mai no hi va fer
res per ells....
Les males
llengües del poble,
a la estàtua de
la verge i,
als set mariners
de ben menudets,
els van posar de
mal nom:
<Blancaneus i
els set nans>
Adela Payá i
Prats
