Quan arribi aquest jorn

QUAN ARRIBI AQUEST JORN...

GEORGETTE AGUTTE   ( 1867-1922 ) " Una Dona amb  un ram  de lilàs"                                              ...

dimarts, 28 de juny del 2016

LA MUSA....



                             
                                       
GERDA WEGENER
 ( 1886-1940 )
" Lili Elbe "
                              


                                      

LA MUSA....
( MINI-RELAT )


La Musa s’esmussava
entre carrisqueigs
de dents esmolades,
d’unes estisores dansarines,
mentrestant,
l’escriptor anava escurçant
poemes, de mica en mica,
fins que només s’hi va quedar
amb dues paraules
retallades, a les seves mans.


La Musa, suma de tots els versets
adormits, tan sols hi trobava
recolzaments a les nits,
això pensava ell,
però el que l’escrivent desconeixia,
és que la musa tostemps,
n’era objecte d’inspiració,
no pas, per a d’ell, però sí,
per a uns altres.escriptors.


I, aquesta nimfa, ballava amb peus
nuus a la vorera dels rierols i,
als espadats la muntaven en globus
de molts colors,
on els més agosarats,
volien fer-li l’amor
a dintre dels núvols sonrosats.

Hi va haver un d’ells, que amb
la seva nau el·líptica, se la va endur
a fer un tomb per l’espai,
i, encara que mai rebia resposta
de totes les pertorbacions,
que hi provocava a dintre
del seu esperit, ella, ja ho sabia
abans de que ell les escrigués.

N’era la Musa....!
Com no havia de percebre-ho tot...!


N’estava en tots els llocs i,
a totes hores,
a les Aurores i, als Crepuscles,
tant de bo
s’hi desplaçava al Nord
com al Sud, a l’Est com a l’Oest.
Tot ho podia clissar en un segon
i, s’hi podia estar amb qui volgués
en un obrir i, tancar d’ulls.
.

Viatjava al Passat i, al Futur,
i, parlava amb tots els artistes.
Ella, n’era la Musa de les creacions
literàries.

I, quan aquest escrivà,
presumia de tenir-la tancada
 a la gàbia i, s'ufanava
perquè mai no respondria
 a les seves lletres,
el seu enginy hi va començar
a minvar, de tant en tant,
fins al punt, que potser, hi arribaria
un dia, que ja no en podria escriure
ni una metàfora,
ni una hipèrbole,...Res...!


I, la musa, reia que reia,
quan l’home cavil·lava durant
molt de temps
tres o quatre versets i,
ella, asseguda
a sobre de la làmpada,
en feia espurnejar
els llums, d’un lloc a l’altre,
dibuixant
paraules de centelleigs,
als espais de l’habitacle,
malgrat que l'home força
espaordit,
fugia esmaperdut,
demanant auxili
i, esmentant a tothom,
que els fantasmes
hi vivien a la seva llar..

Aleshores, la Musa
hi va marxar per sempre i,
aquell pseudo-escriptor deixava transcórrer
les hores, els minuts
i, els segons, al davant dels
papers, sense escriure ni un mot.

A la fi, esgotat i decebut,
s'hi va fer copista de textos antics.






Adela Payá i Prats


dilluns, 27 de juny del 2016

ETS MÉS QUE UNA MULLER...

              
                                      
GUSTTAV KLIMT
 ( 1862-1918)
" La Deessa Palas Athenea               

                                      

 ETS MÉS
QUE UNA MULLER...!



Què no et complagui que un home digui d'estimar-te, pel teu cos, pels teus llavis, pels teus ulls,
pels teus pits, per les teves cames,
per qualsevulla galindaina.


No t’exhibeixis més, si us plau,
no et venguis per quatre paraules
moixes, per quatre monedes falses;
vull-te més a tu mateixa,
no vulguis convertir-te en la seva
nineta inflable....en la seva joguina,
per a mostrar–te, ell, al davant
de tothom, com sí fossis un trofeu.


No vagis dia rere dia, transformant-te en nina retallable, en nina de cromo, tan sols, has de ser-hi tu, tal i, com tu ets.


Sí algú ha d’estimar-te, que sigui
per tota la teva essència vital i,
especialment, per eixe ésser de llum multidimensional,
que tu, duus a dintre i, a sobre teu.


Fes-te voler pel que realment
atresores,
sencerament, inabastablement,
i, què el teu llinatge, no sigui, només, el temple dels reclams 
de la carn.

Ajudeu als homes a que no
s’hi quedin enganxats tan sols,
dels seus primers xacres;
hem de arrencar-los:
les escorces ferals,
els ullals punxeguts i,
les urpes colpidores.


Ajudem-los a que aprenguin
a obrir els xacres superiors,
sobretot, ara mateix, el del cor :
el que correspon als sentiments.


Que s’ensenyin a estimar des del
centre de les seves coral·lines també
i, no pas i, exclusivament del que
creuen al·lucinar, de les pellofes,
dels miratges i, de les boirines.


Així que amigues, companyes,
deixeu de lluir les còrpores, si us plau.
Sou més que tot això....!
Sou deesses i, a més a més,
portadores de la saviesa al planeta Terra.


No s’arrossegueu més pel terra.
Mullers, germanes, donadores de vida, sou la llum, en aquest moment, la més potent, que enllumena a la nostra estimada Gaia..


Res de submissions,
sou dones de puixança,
Amunt, amunt,.....Mostreu
els vostres talismans.....!
els vostres sortilegis...!






Adela Payá i Prats
         🌾🌵🌹


 

VOTACIONS 26/Juny/2016





VOTACIONS A ALCOI 26/06/2016


                      

POESIA
GRÀFICA….

Recompte de vots totals
al poble d’Alcoi;
només he votat un cop,
o sigui un vot
i, curosament correspon
a la columna guanyadora:
Esquerra Unida del País Valencià,
Compromís i Podem...
I a més a més, han tingut
la delicadesa de tenyir-la
amb el meu color preferit:
el violat....El meu poble
Alcoi, no ha escollit al PP
com a primera elecció,
nosaltres som del poble,
estimem les nostres arrels,
els nostres drets i, lluitarem
per tot el que ens han furtat
sense abans consultar-nos
res de res.....No combreguem
amb tots els que disfressats
d’humans, ens volen fer creure:
el que no n’hi ha i, el que no
hi és.....Som éssers de llum i, tot
ho albirem...I, el que no ens agrada
ho tombem....



Adela Payá i Prats



diumenge, 26 de juny del 2016

OBLITS...




  
 GUADALUPE FIGUEROA
 ( 1949 )
  "D'oblit i Pedra " ( Mèxic )



                                   

OBLITS...!


Un oblit fet de punyals
i, de moltes trapelleries,
amb designis de besllaurar
camps amb llavoretes
esqueixades.


Un oblit que ja s’hi intuïa
des del principi, ofegat,
amb els primers rellucs de
les paraules naixents,
als cors dels qui s’hi
complauen
en arrencar flors de gira-sols.


Dits de flors de carxofera,
amansint els seus pètals lilàs
als colls, de les dones amorosides,
cisellant collarets d’estimes,
ja des dels inicis,
força penombrats,
amb senyals de malastrugança.


Un oblit agosarat, que de res
no se’n penedeix,
que no entén dels misteris de la vida,
que no ha après a extasiar-se’n
amb les volences,
que tan sols albira mil possibilitats
per recollir-ne florades als conreus
i, que sojorna plàcidament,
com a pleret,
les poncelles al llarg del temps,
van emmusteint-s'hi
amb la gaubança de poder negligir-les
a totes i, a cadascuna d’elles.


Un oblit, que delira per no exalçar
cap sentiment,
què s'hi plau amb la delectança
de fer esborralls de tot;
que s’encimbella amb el divertiment
dels records amanits en recreacions
d’enyorances, ben bé,
siguin fingits o inventats.

Un joc potser força estimulant,
per a tots aquells, que encara
no saben com pugui ser això,
d’estimar a algú, de veritat.





Adela Payá i Prats
🤔

                                                      

                                



RES A DIR...



                              
   
  WINSLOW HOMER
 ( 1836-1910 )
 " Bellesa a la Matinada "
                               


                                    

RES A DIR...!


(Obri els finestrons )

Tot per a dir...!
Dirà <Ser>
Dirà <Vida> dirà <Amor>

Enyorarà estimar de tot cor
i, malgrat les maleïdes
 inspiracions,
en serà sabedor que tostemps
s’hi va negar el que sentia,
a gratcient, de que ell, ja ho sabia
perquè el cor li ho dictava,
 perquè el cor li ho polsava.



Però hi va renunciar a l’amor
pels plaers de la pell,
per romandre al bell mig
del cercle,
on les muses ballaven,
agafades de les mans.

 Hi va dir <no> a les estimes,
per poder emplenar-se’n
de més superficialitats,
per poder arrossegar-s'hi
pel fang, sabent que Cúpid,
se n’havia atrevit a picar
la seva balda, durant tantes
vegades.


I, ara, encara que moribund,
amb el cos malaltís, és incapaç
de trencar els cadenats i,
d’obrir-ne els forrellats.


El cor se li ha endurit
com aquella pedra,
a sobre de la qual,
s’hi va asseure amb ella,
al bell mig
de les seves serralades,
on ja la pluja, l’ha rentada,
difuminant les empremtes
de tots dos plegats.


Segueix ignorant a la dona
que tant el va acaronar i,
ja sap massa bé
com ella, se l‘estimava.


I, malgrat, tantes melangies,
no s’atreveix a esbossar ni
un sol mot de tendresa,
com també sap, com aquella muller hi va lluitar pel que tenien i, com s’hi va desviure per ell; però les rancúnies, el tenien arraconat al lloc dels presoners i, ja li mancava poc de temps per a ser-ne executat; els botxins n’estaven a punt. A les mans ja sostenien les seves destrals..!.

Els enreixats de la seva garjola,
ella, els contemplava
des de les llunyanies,
demanant a les goges, què
li allarguessin la vida,
per tal de tenir-ne una estoneta
on poder acomiadar-se’n d’ell.







Adela Payá i Prats

🎈☘🌻




                                  


dissabte, 25 de juny del 2016

EL TEU LLIBRE..Escrit: 26/04/ 2014




                                      


EL TEU LLIBRE...!

( Escrit el 26/04/ 2014 )


Tot el nostre Amor l’he pinzellat
amb guspires d’eternitat.
Colors, recorrent viaranys
d’infinites cromacirats.

Tu, a d’ell, l’has esborronat
amb alenades de brevetat.
Escopinades plovisquejades,
diluint dibuixos i contorns
envers l’invisibilitat.


Ara trepitjo els corriols dels
afligits,
els senderols dels angoixats,
on ells, ploriquegen absències
amb desconsols d’ens solitaris,
llagrimejant perles d’ulls pendolades
i, amb mans desabrigades d’altres mans i, que tanta companyia hi fan.
Buida dels dos, endinsada de clots, barrejo el meu rostre amb poncelles de lilàs.


Banyada entre les meves flors,
a d’elles, tu, les has escollides
per a posar-li títol al teu nou
poemari i, per a dir-me que tot
n’era un parany,
per a recalcar-me
que tot n’era una suposició,
una il·lusió, un engany,.


El teu llibre, extraviat pels camins,
i, com jo, perdut en els deserts.
Potser, vulgui ell, despullar-se'n
també, de les seves fulles de paper, de la mateixa manera que els teus mots, n'han quedat ben desfullats de nous rellucs de faïments.


O tal vegada, aquest llibre teu,
s’hi hagi quedat adormit a dintre
de les nostres flors:
aquests lilàs,
que sempre tant i tant,
me'ls he estimat
i, que tu, me'ls has arrencat
des del fons del meu cor,
desarrelant-los amb molta feredat.


La naixença del teu primer poemari: “ Banyat en lila “ n'ha fet esclafir
el nostre suposat amor
 en brins de penúries,
 en bocins de nostàlgies.


Un naixement i, una mort al mateix temps, ...Un donar llum i, un donar foscor.
Només n’hi ha que desenfilar-ho tot i, retornar els fils al seu lloc.


El nostre fil violat, s’hi trenarà de
més i més fils
a l’interior del seu tronc
i, amb ell, ens encarrilarem pels cels dels desencisats, que amb llàgrimes de calitges, a tot ell, l'ablanirem i,
el retallarem  per sempre.


El teu llibre, rebrollarà amb el meu decés ...Ja saps que una vida sempre s’hi cruspeix d’una perllongada mort.
Ell, de veles oceàniques enlluernat,
acollirà les meves petjades de fumall,
on totes les pàgines s’emboiraran
de tristor i de melangia.


Fugissera de totes les fulles,
a un món novell de pinassa renaixeré
i, enllà, amb les meves mans de xemeneia
teixiré nous enfilalls i, probablement
aquest cop, ells, hi seran del color porpra.






Adela Payá i Prats












UN JORN BEN PECULIAR...


                                  


PIETER BRUEGHEL EL VIEJO
( 1525-1569 )
 " Ball Vilatà al Voltant de
    l'Arbre de Maig "
                                   



UN JORN
BEN PECULIAR...!



S’hi va fer de coure i d’aigua
i, lluïa de vestimentes de roure
eternitzada a l’arbrell
de la sapiència,
on a les nits de Sant Joan,
als visitants esparverava
amb la seva presència.


Maga dels boscos i,
de les nits, a la Mare Natura
protegia i,
als negligents a batzegades,
els deslliurava dels paratges
verdosencs.


A l’home d’escorces,
un matí bel·ligerant
en veure'l què els arbrissons
talava,
un rere l’altre, sense descans,
li'n va fer un encanteri
per a que mai més no tornés a
dessagnar l'arbrat.


Amb la seva màgia de
muller sàvia
al llenyataire, un jorn de matinada,
el va transmutar en rovelló i,
ara viu en constant harmonia
amb els arbuixells
als quals, ara necessita per a
sobreviure.


Tothom, en assabentar-se
dels sortilegis,
al boscam han desistit d’anar-hi i,
ja no se’ls passa pel cap, d’arrencar
qualsevol arbust.


Els guardians de l'arboreda,
aquesta nit de brimarades,
ho celebren de bon grat,
fent ofrenes de fullam i,
de florades als elements de la
 Natura, a recer, dels rierols
i, carregant safareigs d’aigua,
per a extinguir- ne
foguerades, encara revifades.







Adela Payá i Prats




divendres, 24 de juny del 2016

EL FORNER...


                           
Il.lustració: DANIEL PANERO
" El Forner "


                           

EL FORNER...!



Aquell home, n’era forner,
li agradava pastar la farina
blanca, entre les seves mans,
i, donar-li'n formes de cavallets;
la seva esma, només n’era
imaginar de quantes maneres
podria als seus corcers, fer-los  enfugir-se’n de les realitats.



No s’hi contava cap encert
ni a d’ell, ni als seus clients,
i, un dia escabrós,
àngels nevisquejats, impol·luts,
que nedaven a sobre dels rierols,
de sobte, s’hi varen presentar
al seu forn de pa,
i, amb somriures celestials,
als seus pans, van metamorfosar
per estels blaus, un jorn rere l'altre.



Tota la seva clientela força
espaordida, s’hi negava
a manducar crostons de ceruli,
i així, va ser com aquest forner
va perdre el seu negoci, fins i tot,
les ganes d’amassar qualsevol
tipus de farina, ben fos: blanca, torrada, o del color que calgués.


Tanmateix, s’hi va fer escriptor
de poemes farinosos i, a tothom,
en feia esternudar amb els seus mots encalcinats......Tant del blanc,
hi va parlar, què els seus escrits
s’hi varen tenyir d’aquest pigment
i, als seus llibres cap poema no s’hi
podia llegir, ....Lletres de neví amb
un rerafons blanquinós, ho empallegava.


Aleshores un erulet, vingut no se sap d'on, amb ell se’l va endur al planeta on s'hi redacta per sobre de fulles fumejades i, aleshores, tots els seus hostes van poder llegir-ne les lletres albines surant al dessobre del paper enfosquit
de tots aquells, els seus llibres farinacis.


A la fi, el forner va poder inscriure
versets arrebossats en farina de força i, fregir-los al capdamunt de la paperassa ben ennegrida.

Un aplaudiment per al poeta i, forner al mateix temps....!


A la venda: Un llibre seu:

" La pell és de carbonissa
amb signes de rotllets i coquetes,
aglevats amb polsim d’arròs...."





Adela Payá i Prats
🥙🌮🌯


                                    


NIT DE SANT JOAN…


                                   



BENITO QUINQUELA MARTIN
( 1890-1977 )
“ Fogueres de Sant Joan “

                                   

NIT DE
SANT JOAN…!




Allotjada al meu poble,
d’estius secs i esmerlits,
ell, entre serralades tot
encerclat, en feia rememorar
de dintre meu, dies folgats
d’aigua i de llums.


Regressada a la mar,
al dessota d’una nit de brandes,
entrellucava llunes de roig
emmascarades, titil·lant
al bell mig de l’airecel.


Parpelles d’estels envermellits
a sobre dels espills, s’hi
contemplaven,
com esferes ben refulgents.


A vorera de mar, fogueres
s’apilaven,
desitjos en paper brusits
crepitaven i, s’enlairaven
amb esclafits de voliaines
cendroses.

Faldilles al vent voleiaven;
fulards oblidadissos,
barquejaven;
cames d’estisores al damunt
de les brimarades,
llavors de mora, segaven.


Entre espurnes de foc,
la por escombrada,
que als homes mandrosos
els hi feia créixer el cor.


De capbussades carnavalesques,
les riallades dels noiets,
campanades en feien repicar,
amb cançonetes entre llanternes
de llavis tremoloses,
entonant melodies entre dents de xiprers.


Renaixien els homes de la paüra
entre onades apareguts;
d’aigua salabrosa, bategats,
amb mans de núvols i, cors abrandats
que a dintre dels seus cossos
de cristall, ja no els hi cabia.


Amb ales enrojolades, brollant-los
des de les seves espatlles,
i, amb ulls de tarongina feien refulgir
els espais, lluitant contra l’esfereïment.


Al llindar de les portes escumejades,
boires d’homes diluviats,
demanaven rendir-se'n de temences.


Els calidoscopis, entre úrpies de fades
arrecerats,
a les tenebres, de llum trasmudaven;
de contornes, a les ombres guarnien
i, als homes recelosos, els disfressaven d’agosarats.


Eclosions de nous homes, de la mar
alliberats, reblien els seus cossatges
d’incandescències.


Engalanats de flamarades,
transformats en lluernes, a la nit,
ells, l’encegaven.


Ja les seves angoixes s’hi fonien
a dintre del caliu, on per sempre
es confondrien amb guspires d’ones
i, amb ruixims de flames.





Adela Payá i Prats

                                

EL FARSAIRE...

ANADELIA GUZMAN....." Ocells "

                              

EL FARSAIRE...

( Per als nens)

Fulles a l’aire,
fulles a l’aire,
bombetes foses..

Fades i donyets
donem-nos la mà,
ballem i rodolem,
encerclem a l’home
ostentós...

Trenquem les cordes
d’aquests guitarrons
amb sons de mals presagis;
les veus que s’hi callin,
feu emmudir a l’home
pompós...

No més disbarats,
no més paraules dissonants,
deixeu que les merles
cantussegen,
obriu les finestres...!
que entren els ocells...

Vosaltres, si us plau,
marxeu, amb tots els fanfarrons
i, amb totes les fanfàrries...

Fulles a l’aire,
fulles a l’aire,
bombetes foses..

Fades i donyets
donem-nos la mà,
que aquest lloc de gent
encloscada s’esvaeixi
i, que mai, no vinguin
a declamar-nos més lletanies
submergides en calzes
ensofrats...

A la terra, que s’hi quedin
els que a d’ella l’estimen;
els malfactors,
a uns altres planetes
els esperen amb devocions
de voler-ne fer més malifetes...

Ja no us volem ací,
éssers pèrfids, ...!

D’aquest lloc,
fugiu per sempre, que tan sols
de albirar-vos,
ja tots ens hem engroguit...!
ja tots ens hem emmalaltit...!

Fulles a l’aire,
fulles a l’aire,
bombetes foses..

Els “ Erulets” amb les seves
estratagemes, a per vosaltres
ja hi venen, amb carruatges
llumeners, tot fent giravolts
als cels, omplint-los de moltes
coloraines...

Fades i donyets
donem-nos les mans
ballem i rodolem
acordonem a l’home
enganyós....




Adela Payá i Prats





                                        

                                   

dijous, 23 de juny del 2016

NOCES D'OR...MARUIXA i RAFEL ( 18/06/2016 )







MARUIXA...


Quin goig, estimada cosina,
el teu somni fet realitat,
no saps com m’hagués agradat
que també hagués segut el meu...

Però l’atzar no ha volgut
que els nostres anhels 
fossin paral·lels.

He hagut de conèixer abans
que trobi, el meu amor de veritat,
molts succedanis de l’amor,
i, saps què, ....? estimada cosina:
n’estic tan esgotada de les imitacions,
que ja ni m’esforço per conèixer ningú.
He perdut les ànsies, el neguit i,
encara que tu m’hi diguis:
 “ Mai se sap “
he après a adonar-me’n que
he d’acceptar que potser,
el meu company, 
no hi visqui a la Terra...
I, ja no vull enredar-me’n
amb falses estimes,
què més bé em deixen 
l’ànima ben foradada....
Però avui, sóc molt feliç,
de veure’t amb aquest somriure 
tan ample i, amb aquests 
ulls tentinejant
de moltes pampallugues....

T’he clissat fixament al fons
de les teves conques, 
i me n’has fet sabedora
de la teva joia i, t’agraeixo 
des del fons del meu cor, 
aquest sentiment teu,
que amb tots nosaltres
has compartit tan delicadament...

Gràcies, estimada cosina,
per aquest jorn meravellós.....!

Siguis eternament feliç...!





Adela Payá i Prats