AMOR D‘UN PASSAT...

                      
                                     

GERARD DARAN (1946)
 " Per Amor a l'Art "

                     
                                      

AMOR
D‘UN PASSAT...!

Com és que avui et recordo
d’aquesta manera...?
Soroll cruixent de cos esbalaït,
alarit del vent amb rostre
compungit.

Tu, que del Nord hi véns
a oferir-me’n flors nevades,
jo, asseguda a sobre del Sol
ofrenant-te flors de flames.

Tu, acollit entre llençols d’aigua
i, vents de Tramuntana,
jo, al dessota de les centelles
safranades, esculpint-te cargols
esgrogueïts.

Els Mags, arriben contents,
amb somriures de nens juganers,
regals hi porten, embolcallats
a dintre dels seus cofres esmaltats.

Celebren naixements d’amor,
esperances soterrades a dintre
de les capses Pandorianes.

L’amor ens va apressar en pous
niquelats de foscor, on la llum
sense candor, mai no s’hi va abocar.

Un amor esquarterat hi vaig trobar,
que d’ell, embriagar-me’n no volia.

Al voltant del meu cos,
arrels llambrusqueres
em nuaven fins la quietud.

No en volia un amor compartit
amb dones de mudances;
anhelava un amor sencer,
ple de tot dos;
dues cares, contemplant-s’hi
a sobre, del mateix rierol.

Com s’hi pot estimar a un homenívol plural, que diu què hem d’esperar credulitats trencadisses, a dintre dels miralls.

D’un dia a recer d’ell,
mil dies d’absències, sense ell,
llàgrimes de dolor, enaltides
pels desitjos efímers d’un ésser
fautor.

Ara, somiejo coses que mai
no hi seran.
Com puc viure un amor de records
sense vivències estavellades,
d’un mascle que ben allunyada em vol, sotmesa a tantes desesperances...?

Hi sóc un punt geogràfic a la Terra
on el Sol un dia a l’any enllumena;
hi sóc la fulla groguenca de la tardor a punt de caure’m al terra, sense més finalitat que la meva rendició.

Cúpid amb les fletxes del desamor
te n’ha esgarrat el teu cos
en brins de pinyols,
i, en mi, me n’ha fet sagnar de raïms
tardorencs, què de glaucs colors,
tota jo, hi sóc de verdor.

Tu, em demanes esperes de condol
per a poder viure com una vella
entre records, sempre sospirant
per un baró mandrós
que mai no vol obrir-ne escletxes d'ales.

Entre onades d’aigua, força desolada,
em capbusso al fons de l’oceà,
diluïda entre tentacles de polp,
moriré constrènyida, entre els teus
braços de buidor.

Besades de fades, al meu cos
cobriran de dolçor;
d’aquesta mancança tota
emplenada en seré d’amor;
somorta de les teves condolences,
obriré el teu cor, què de cendres
renascut, espurnejarà la teva por.

Un homenàs encoratjat,
de bell nou, renaixerà,
ell, lluitador...!
amb un renovat  cossatge
jo, l’esperaré,
ell, curull d’amor..!
espolsarà dels acovardits
tota la paüra,
arquitecte de vocables novells,
ja mai més, no voldrà amagar-se’n
al dessota dels enclotats,
i, a l'entremig dels dos,
aleshores,
l’amor, potser, en farà rellucs de més lluïssor.






Adela Payá i Prats
😍💖💚💛💟❣💥