CLAREDAT DE L’ÀNIMA...

CLAREDAT
DE L’ÀNIMA...!

L’esquinç de l’ànima
tan gegantí n’és
que malgrat què lluir
vulgui la seva claredat,
n’hi ha de musells
que la enfosqueixen.

Hi són boques immenses,
ben obertes,
que s’hi cruspeixen de llum:
llambrots de déus ensopits,
que de tant engolir-se’n
els raigs dels humans,
semblen gairebé
estels llumeners.

Una ànima, relluc de cel,
mastegada pels déus
exploradors,
a la terra n’és escopida,
qual llampec...!

Com bava de granota
entre escopinades
s'estavella;
com tisoretes de metall,
tallant-la a patró s'hi configura;
com regalims de dents
embrutides
dels fàmuls, es recompon;
com gemecs de nens
famolencs, s'entristeix;
on ella, innocentment pensa que ha vingut a néixer a un lloc reblert
de cireres i, de turqueses.

Fustigada n’és a viure
un camí encegat de clivelles;
s’esvaeix entre escletxes
que ha de travessar
ben constrènyida, per
proveir-se’n de píndoles
enverinades a les
capsetes emplenades,
on nien cucs de verí,
de tots els colorets.

Hostessa d’un món
destorbat,
dóna cabuda a la seva fràgil
essència vital,
on tot s’hi capgira
de l’inrevés,
on qualsevulla cosa,
n’és emmascarada
pel que veritablement,
no s’hi correspon
amb els anhels
i, els deliris de l’ànima.






Adela Payá i Prats