EL MEU XIC....

                             
                            

 VINCENT VAN GOGH
( 1853-1890 )
“ Farmer sitting at the fireside
    and reding “
                             

                           

EL MEU XIC...!



Al meu xic, li han tallat
els cabells i,
les ungles també, què
amb molt d’esment
li les han esmolades,
una rere l’altra..

Els cucs rancuniosos,
li han menjat la panxeta a trossets,
i, el metge, estisores en mà,
li n’ha llevat budellets foradats.

Ara, els cels emplenats de claraboies,
li'n mostren vitralls de colors,
on poder dibuixar petonets empresonats.

Al meu xic, li'n cantussegen melodies
celestials i, ell, plora que plora;
de la Terra, no s’hi vol moure i,
un angelet daurat, disfressat de nen,
la maneta li l'agafa suaument,
on a altres paratges se l’enduu
a passets ben menudets.

Al dessota dels alzinars,
exhumen paraules soterrades,
que des d’un temps ben allunyat
van quedar-hi totes ensutzeïdes
pel terregam.

S’asseu al damunt del rocam,
on dos éssers, en un temps endarrerit
s’hi van estimar.
Amb les dues grapes arreplegant-s’hi el ventrell, llagrimons de desconsol,
de les seves conques s’hi escampin
per sobre de les serralades de la seva estimada,
amb tempestes i, calamarses.

El meu xic, vol acomiadar-se’n,
però els llambrics de les temences,
no li deixen balbotejar ni un sol mot..
La mort i, l’amor són les dues forces
més brutals...!

Confrontats a tan immenses
passions, ens sentim de ben petitons, i, ja sabem des de fa un temps, que mai més, no ens tornarem a clissar en aquest planeta.

Els verms de les foscúries,
al meu xic, se’l cruspeixen de mica
en mica i, ara tot ell, n’és una abissal xemeneia, exhalant glopades de fum
a cada revolada més ennegrides.

Al damunt dels núvols, n’he pogut
albirar el seu nom, acolorit de quitrà, dient-me:
Adéu, Adéu....!
I, aleshores, n’he volgut acaronar-lo
de moltes moixanetes.







Adela Payá i Prats