BENITO QUINQUELA MARTIN
( 1890-1977 )
“ Fogueres de Sant Joan “
NIT DE
SANT JOAN…!
Allotjada al meu poble,
d’estius secs i esmerlits,
ell, entre serralades tot
encerclat, en feia rememorar
de dintre meu, dies folgats
d’aigua i de llums.
Regressada a la mar,
al dessota d’una nit de brandes,
entrellucava llunes de roig
emmascarades, titil·lant
al bell mig de l’airecel.
Parpelles d’estels envermellits
a sobre dels espills, s’hi
contemplaven,
com esferes ben refulgents.
A vorera de mar, fogueres
s’apilaven,
desitjos en paper brusits
crepitaven i, s’enlairaven
amb esclafits de voliaines
cendroses.
Faldilles al vent voleiaven;
fulards oblidadissos,
barquejaven;
cames d’estisores al damunt
de les brimarades,
llavors de mora, segaven.
Entre espurnes de foc,
la por escombrada,
que als homes mandrosos
els hi feia créixer el cor.
De capbussades carnavalesques,
les riallades dels noiets,
campanades en feien repicar,
amb cançonetes entre llanternes
de llavis tremoloses,
entonant melodies entre dents de xiprers.
Renaixien els homes de la paüra
entre onades apareguts;
d’aigua salabrosa, bategats,
amb mans de núvols i, cors abrandats
que a dintre dels seus cossos
de cristall, ja no els hi cabia.
Amb ales enrojolades, brollant-los
des de les seves espatlles,
i, amb ulls de tarongina feien refulgir
els espais, lluitant contra l’esfereïment.
Al llindar de les portes escumejades,
boires d’homes diluviats,
demanaven rendir-se'n de temences.
Els calidoscopis, entre úrpies de fades
arrecerats,
a les tenebres, de llum trasmudaven;
de contornes, a les ombres guarnien
i, als homes recelosos, els disfressaven d’agosarats.
Eclosions de nous homes, de la mar
alliberats, reblien els seus cossatges
d’incandescències.
Engalanats de flamarades,
transformats en lluernes, a la nit,
ells, l’encegaven.
Ja les seves angoixes s’hi fonien
a dintre del caliu, on per sempre
es confondrien amb guspires d’ones
i, amb ruixims de flames.
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada