PETITES MORTS...

                                  


DENT DE LLEÓ


                                  

PETITES MORTS...!

Els cels estiuencs
s’encobreixen
de flors de bufallums,
o queixals de vella.

En fas d'esternuts
i, plores de coïssors als ulls
i, al nas...... Aprofites i,
gremoleges més;
són aquestes flors, dius, ....Però
en el fons és la tristor
de saber-se'n rebutjada,
doncs, mai al teu estimat,
no li'n podràs pronunciar
 ni un sol mot amorosit,
 ja d’ell no en rebràs
ni una sola carantoina.

Ell, ha barrat portes i finestres.

A tothom, els hi ha donat
la clau per a entrar,
menys a tu,
i, encara et costa entendre
com les estimes s’hi poden
capgirar en un precís instant,
per tot el contrari a
 l’amor,....I, somiqueges,
són aquestes floretes,
que et desperten tendreses
pel que mai ja no hi serà i,
pel que n'hagués pogut ser.

T'has perdut, te n’has
deslligat dels enfilalls que
et retenien a la Terra,
i, aquestes dents de Lleó,
et fan recordar
com es llagrimeja per dintre
i, per fora, al mateix temps,
com s’hi sent la vida arran
de les petites morts quotidianes.






Adela Payá i Prats