SOMNIEIGS... ( Relat )

WILLIAM BLAKE ( 1757-1827 )
 " El Malson Nocturn "


SOMNIEIGS...!
( Relat)

Bocins de Lluna,
aquesta nit refulgien
al fons d’un cel d’encenalls i,
en tant que ramblejava
amb peus trencadissos
per un passadís de sauló,
un raig ataronjat hi descendia
a sobre del meu cap,
on s’hi va allotjar
tot enlluernant-m’hi
de polsim de safrà.

Ulls de nit,
grànuls de carboncle,
embolcallats d’escorces
de magranes
en ple vol, s’enlairaven
fins a confins
desconeguts..

Amb èlitres de missatgera,
hi vaig aterrar al davant d’una
porxada on un lleó
m’esperava assegut amb
l’esguard neguitós.

Atemorida, amb mans
trontolladisses,
hi vaig contemplar bocabadada,
com aquell felí, de sobte,
s’hi transformà en una dona
sàvia:
“ La Maga de la foscúria “.

Els cistells buits que s’hi
despenjaven de les
meves úrpies, tot d’un plegat
s’emplenaren
de menjars exòtics, de garlandes
 i, de serpentines;
res no entenia d’aquell misteri,
la solitud aclaparava
 la meva ànima crivellada
i, el meu cor bategava cada
vegada de més violentes polsades.

L’èter me n’havia banyat de llums
i de colors i, un fil argentat,
a d’ell em lligava per sempre;
des d’aleshores, que semblava
que somiava
i, les veus que escoltava
m’advertien que els perills
n’eren obstacles a vèncer,
mitjançant la meva coneixença.

Els depredadors:
" dones de sapiència "
 m’instigaven
a fer ús de les paraules
il·lustrades,
dels conceptes novells,
encara verges,
per a ser-ne descoberts.

La Maga de la foscúria,
se n’apressava per a fer-me engolir,
tots els seus queviures
sense tardança i, amb benevolència, m’adreçava al mateix temps,
de llaçades i de cinyells.

Inesperadament, unes ales
des dels meus peus
brollaren amb magnificència i,
als cels muntava
com un coet rabent i, veloç
fins al satèl·lit platejat,
on unes criatures amb cranis
de cireres i, ullets
de pinyols, volien gronxar-me
a sobre d’una xarxa daurada,
per a fer-me servir d’ofrena
als déus sanguinaris.

Aquella n’era la mena de rebuda
que en feien als humans
dormisquejats.

Tota de color tarongina,
em veia reflectida
a les llacunes de Selene i,
una mica espantada
a tots els seus hostes els hi feia
esclafir el riure.
És la captinença, deien ells i,
des del meu cos,
centelles i, espurnes s’hi desprenien
envers tots els espais,
tenyint el paratge de carbasses.

Ara que m’he esparpillat del meu
mal somni, n'he vist el meu gos
al meu costat, ell,
de canyella acolorit: el lleó
de les meves cabòries,
convertit en Maga fosca, ella:
la bruixeta que tinc al damunt
de la meva prestatgeria;
jo, llençada a l’espai:
 la meva làmpada amb forma
de projectil, disparant-s’hi
al dessota d’un sostre
pinzellat de blau cobalt, on n’hi
 ha dibuixos d’estels i, de llunes.

El xinxorro a sobre del qual
m’abalteixo,
n'eren les xàvegues, on
els selenites en volien
bressolar fins a fer-me’n arribar
als inferns, dins del qual m’aguaitaven
els famolencs carnissers.

Ara que em faig pessics,
adverteixo que encara
 romanc sencera,
sense cap mossegada, ferides, ni esgarrinxades.

              
                De moment hi sóc viva...!

Els somnieigs no m’han pogut fer
traspassar les ciutadelles de la realitat,
sí així ho haguessin fet, en aquest precís instant hi seria a dintre d’altres mons...

No m’he mort....!

Continuo amb els ulls oberts,
 defenent-me
dels mal sons i fen-li petits
forats a les portes dimensionals
 de l’Univers, que algú
hi va tancar, amb propòsits
de desencarrilar
als humans dels seus camins llumeners.







Adela Payá i Prats