UN BUFIT DE VIDA... ( RELAT )

                                



GUSTAV KLIMT
 ( 1862-1918 )
" Maternitat "
                                 

UN BUFIT DE VIDA...!
( RELAT )

Una espurneta de llum n’era,
tota feta de molts colors;
la Terra la contemplava
una mica espantadissa,
per un esbaldrec entre la lluna i,
 els estels..

Quanta bellesa...!
Quanta delicadesa..!

I, tanmateix, quant de desgavell
que hi regnava a l’entorn d’aquell
planeta, tan màgic i, tan blavenc.

Els Sortillers del cel, m’incitaven
a fer un tomb per aquells paratges,
més, per a què ...?
 

Ací sóc feliç,
no vull anar-me'n..!

La teva ànima, té una missió
que només enllà hi pots dur a terme.
Has de marxar....!

Un dia qualsevol, tan encisador
com els altres, mentre l’esguard
es captivava de mars i, de muntanyes,
de flors i, d’arbres, d’estelades i,
de boirines,
una fatídica mà, a empentades,
em llançava enlluernada de glaucs i, de fúcsies per un túnel força
escarransit.

Als deltes d’una gruta tota relliscosa
hi vaig arribar, on un cosset de nena,
amb unes claraboies immenses,
em picaven l’ullet.

Quina tendresa més gran a dintre
meu s’hi va encendre, semblava
un cuquet de llum, de tan menudeta
que n’era, amb llavis de maduixes,
i amb uns ditets què se'ls xuclava amb molta delectança.

Hi vaig tenir-ne cura d’ella durant
molt de temps i, a pleret, mirava com s’hi feia més i, més gegantina.
La veia riure i, també l’ataüllava
de tant en tant, com si plorés
perquè la seva mareta, tenia massa por,
abans d’aquesta nineta, un nen morí sense cap explicació.

No obstant això, mai la hi vaig abandonar,
li'n cantussejava cançonetes de bressol,
li n’explicava com era la terra de bonica,
que no n’hauria de cobejar
cap tipus de temences,
què els pares la voldrien molt i molt,
i, OH...!  dolça criatura...!
un somriure ben immens
al seu rostre es dibuixà...!

De sobte, el temps es detení i,
la nena en feia d'esforços per
a néixer;
dels seus peuets tots cargolats de
cordonets, la vaig deslliurar,
i, a estrebades la conduïa pels
 xiribecs de la seva nova vida.

Una veu que desconeixia em va
murmurar a l’oïda, que jo n’era
 l’ànima d’eixa xiqueta
i, que havia de preparar-me’n
per a fondre’m amb ella,
al moment de la seva naixença.

I, ja, tota angoixada  hi vaig veure
com la meva Llum trontolladissa
s’hi escolava per tot arreu i,
 balbotejant de raigs llumeners em
 vaig atrevir a preguntar:
Què com ho havia de fer això...?
La veu misteriosa, des de la llunyania
i, amb solfes cada vegada, més tènues, em deia:
com sempre ho has fet, des del
cor i, des de l’amor.

I, misteriosament, em vaig
entrellucar
tota abillada d’un vestidet
enfilat de matèria:
 nervis, vasos sanguinis,
vísceres, ossos, pell, ...i, vaig tenir-ne
que acostumar-me a viure
 empresonada,
jo, que sempre en feia passejades
pels corriols dels firmaments,
ara, em trobava sotmesa
a dintre d’una cuirassa, que em
retenia per tostemps..

Potser quan ja m’hagués habituat
a estar- me'n
a cada instant de la meva existència,
força constrènyida, ja en seria el temps
de deixar el cos i, de fer de nou,
ramblejades pels airecels.

Ja se sap, mai no et deixin que
t’hi enganxis a res.....Eixa ha segut i,
segueix essent la meva lliçó de vida....!






Adela Payá i Prats