PRETÈRIT IMPERFET....

    
   CHRISTIAN SCHLOE
 / DIGITAL ARTWORK
                                   

PRETÈRIT
IMPERFET....!

Avui en farà tres anys que
les campanetes
ens van repiquetejar.
Amb sons de “SOL”
per tu i, amb tons de
 “LA” per mi.

Arreplecs de música a dintre
dels nostres caps i,
al fons dels nostres cors.

Somnis enderrocats amb esgarips
i, amb esquellerincs, sense cap
espurneta, que poguéssim visualitzar
més enllà de les nostres claraboies.

Miralls trencats per les trompes
d’aquells que tot ho cobejaven,
que tot ho ensumaven
i, que a més a més, als dos,
de musells i, d’ulls ens varen
desbudellar.

Amb les nostres mans,
en llocs intercalades,
ens les trasplantaren;
a tu, et van inserir les meves i,
a mi, em van empeltar les teves..
Amb cossos giragonsats,
com sí fóssim dos lluernes de dia,
dues ombres blanquinoses.

Mentre un dels dos, estimava amb
l’esguard captivat, l’altre s’eternitzava
amb ulls de titelles.

Acte inquisidor ...Acte d’amor...?

De tantes maneres ens allunyaren
a un de l’altre...!

Ara, ja em calço les espardenyes
fugisseres amb cordills d’ales,
per a poder enlairar-me’n
al dessota d’uns altres cels que
no hi siguin els teus.

Dels teus cels blavencs, me n’amago de tots ells, els meus, en són de colors groguencs

i, al bell mig d’ells, curulls de calèndules,
s'escolten corrandes d’estels.

Com missatgera, amb sabates
voladisses,
he trasbalsat tots els firmaments,
tots ells, de moltes coloraines i,
 d’entre tots ells, n’he escollit el més equidistant al teu cel.

No vull empolainar-me amb fulles del teu cos d’alzina, que d’aglans, el meu broc emplenares, potser, per ofegar-me'n
de fruits secs, abans que les meves paraules a tu t’emmetzinaren.

D’ombrel·les, la meva boca, se n’ha mudada tota ella... Cossos de meduses, retornant-te
els teus mots punxeguts, sense cap tipus de penediment.

Les meves conques, de sofre,
les he atapeïdes,
per a que a dintre d’elles, no poguessis ja mai més, endinsar-te ni arrencar-les
els seus anous penjadissos.

A les meves mans, que n’eren les teves,
a d’elles, les he trinxades d’escames
verdosenques i, ben aviat, les suplantaré per un pom de flors de carxofera..

Metamorfosada en un monstre,
no assoliràs empaitar-me i, encara que volguessis enjogassar-te'n amb mi, per a fer-me una mica més de mal,  no em trobaries.

Doncs, com un llamp, hostatjada
en un altre Univers, difícilment, tu,
amb els teus peus cargolats d’arrels
de carrasca, no hi podries franquejar
uns altres llindars, que no fossin
els de la mateixa terra.





Adela Payá i Prats
💜🌾🦋🌻