L’HOSTE DEL POU...

                             


POUS DE VENÈCIA
                              

L’HOSTE
     DEL POU...!

La porta de la casa, n’és tancada,
l’home confós, viu a dintre
del pou, s’hi cruspeix de molles blaves,
i, s’embriaga de gotes d’aigua
de Sol eclipsades.

Pensa en dones de cel·lulosa,
però elles, voletegen als abraços
de les movedisses ventúries,
amb manyoples de núvols i, peücs
de fumaroles.

Les finestres de la casa, hi són closes,
l’home confós, viu a dintre del pou,
menja joguines i, s’endrapa de codolells:
urpes de minyons, fent de catapultes,
llancen cantals al fons de l’aljub.

La xitcalla galopa al damunt
dels seus cavallets, amb somnis d’Indis i, bategades de brúfols.

L’amic confós, viu a dintre del pou,
emmirallant-s’hi a sobre de tots els
espills, s'hi pensa que ell, n'és
com un talismà,
tot envoltat de muses, oferint-li'n
veneracions i, devocions...

De tant en tant,
gremolegen els plors d’una muller
esmorteïda, que una nit,
tota estavellada de coltells,
a d’ella la hi van emmascarar
i, des de llavors ençà, que tots
els safareigs s’hi tenyeixen
de vermellons.

L’home enterbolit, imagina que vivint
hostatjat de pinzellades envermellides,
rebrà la joventut eterna, per tal
de poder-ne seguir amb les seves
conquestes d’aucells revestits
 pels plomatges carnavelescs.





Adela Payá i Prats