AQUEST MATÍ....

                                    

AQUEST MATÍ....

Aquest matí, amiga, com n’eren

de formoses les nostres serralades...!

El Sol, acaronant les copsades del arbres;

les oliveres, mostrant-nos les seves

arracades ben ovalades i, moradenques;

aquest groguenc sobreeixint entre

un garbuix de pollancres, amb les

seves fulles gronxades per les ventúries;

tu i jo, recorrent camins de terregam

i, de pedrís.... sense pressa amb molta

calma, gaudint a recer de la Mare

Natura....I, aquell cavall negre que en

veure’ns se n’ha espantat una mica....

Els gossos lladrunyant entre cadenes

ben nuats i, aquelles fàbriques del

passat, on feien fils i, paper, totes

abandonades, a mig caure, encerclades

pel fullam i, pels rebrolls de les noves

plantes, que no s’hi neguin a exposar-nos

les seves poncelles tan delicades i, tan

boniques....Fins i tot, ens hem atrevit

a arrencar-les un petit fillol a les atzavares.

Tres hores ens hem adelitat de estar-nos

ben arraulides arran de les nostres serres;

com me les estimo a totes i, a cadascuna

d’elles, amb les seves clàmides de carabrú

i, amb els seus jaspiats del color de les

esmaragdes.... Avui, hem rebut els regals

més macos que ningú mai amb molts

diners a dintre de les butxaques, no ens

podria oferir-ne, de cap de les maneres...

Adela Payá i Prats

DIA DELS ABSENTS...

MANUEL CABRÉ ( 1890- 1984 )
El Àvila vist des del Cementiri
Dels Fills de Déu


                                

DIA DELS ABSENTS...!

Aquests dies, tots ells:
els ficats a dintre de caixes de fusta,
els incinerats, els amagats en
clots desconeguts, els volatilitzats,
tots i cadascun d’ells,
s’hi preparen per a engalanar-se’n
amb les millors vestimentes de vellut i, de tafetà, de glasses i, d’apelfats.

Volen fer-li'n visites als
seus familiars ací, a la Terra..

A alguns, els concediran els seus
desitjos més emergents,
a altres, els invitaran a reconèixer
els seus errors i, els conduiran pels
senderols més acurats.

Quan al bell mig, dels llocs sagrats,
t’hi passeges, ....brises dolces acaronaran
les teves galtes, pètals de flors de tots els colors, iniciaran la dansa de les retrobades i, a cau d’orella, escoltaràs murmuris dels teus familiars difunts,allotjats ja en unes altres esferescòsmiques.

Alguns d’ells, a la teva ment,
instauraran pensaments
que mai no n’hi havies copsat;
uns altres, et faran rememorar imatges dolces o amargues d’un passat potsernarrecerat a les raconades del teu cor
més difuses.

Et sentiràs força acompanyat
encara que tu hi creguis
que estàs ben sol,
andarejaràs pels passadissos,
on carcasses de cossos s’hi hostatgen i, que avui, els seus esperits, han decidit fer-los un cop d’ull.

Ataüllaràs candeles de llums
enceses, sigui de dia o de nit,
sempre les duen a sobre
de les seves mans ben obertes.

D’elles, emanen efluvis guaridors
que a tots els que els visiten
impregnen amb les seves essències
i, algú, potser et digui
aquelles paraules màgiques que tantnecessitaves escoltar-ne.

Atreveix-te a fer-ne un tomb pels llocs on els teus éssers volguts, un jorn, van pactar enfilar-se’n pels camins estel.lars.

Potser hagin de comunicar-te alguna cosa força important per tu...!





Adela Payá i Prats


                                 

INCOMPRENSIONS....

  
 FRANCIS BACON
( 1909- 1992 ) " Silent Hill "



                                    

INCOMPRENSIONS....!

Encara no ho puc entendre,
aquesta agonia tardanera
en la que vas anar diluint-t’hi
any rere any,
en la qual, molt lentament,
en vas perdre totes les teves
capacitats.

Un jorn ja no caminaves,
a l’altre n’estaves assegut
a sobre de la teva cadira de
rodes, després a dures penes,
podies enraonar o fer-ne frases
senceres, més avant,
com els nadons
de ben petitons, precisaves dels
bolquers, fins i tot, t’ennuegaves
menjant i, havíem de donar-te’n
farinetes com als lactants;
tostemps escridassaves i havien
de receptar-te morfina.

Pensant en tot el que vam viure,
no deixe encara de somiquejar
pels racons de la casa,
no li trobo el sentit a res.

En quaranta set anys et vaig
tenir que tancar a dintre d’un
cofre de fusta ben gran,
per a dir-te adéu per sempre.

Saps, ... per molt que vulgui, mai,
de la vida, podré comprendre eixa
la teva sentencia de mort..
Va ser tot tan cruel, què des
d’aquell moment, ja no n'he pogut
confiar amb la mateixa vida.

Hi visc sempre en estat d’alerta amb
moltes esgarrifances i, amb
un calfred desmesurat,
que em munta des de l’esquena
i, s’hi irradia al voltant del meu cos.

Potser descansi d’aquestes temences, el dia que hi pugui parlar amb tu, cara a cara i, sense vels cobrint-nos-en
els nostres rostres;
aleshores, tal vegada, aprengui
a tenir-ne esperances
amb la pròpia existència.

De tot allò, hi vaig concloure
què el sofriment no ensenya res
a ningú, més bé ens fa entrar
en un estat de letargia
del qual, ens és ben complicat
de sortir-nos-en.

El dia que tu hi vas decidir
fer camí pels estels, tot enllumenat,
una part meva, s’hi va ensopir
en la penombra, .....Com Lluna
eclipsada, hi vaig romandre tota
abaltida i, no n’hi ha manera
de llevar-me’n del damunt, aquestes
obagues tan opressores i, força
colpidores.






Adela Payá i Prats



                                  

CINC MESOS….

                                                    

CINC MESOS...!
( 28-ctubre-2016 )

Xicoteta, avui, fa cinc mesos,
posa aquesta careta d’estar-se'n
ben perplexa;
tot s’ho mira de dalt a baix
amb eixos els seus ulls
tan foscos i, tan esbalandrats.


Es xucla el seu dit polze quan li
entra la soneta i, ja comença
a balbucejar les seves primeres
consonants;
avui a la seva mareta
entre plors, li n’ha dit: mama;
les seves cametes ja s’hi belluguen
amb molta celeritat i, amb les
seves manetes ja agafa qualsevol
cosa, què a la seva boqueta s’hi fica
veloçment, ......en bonegar-la i,
dir-li que això no ho faci,
ens entrelluca amb el seu
seny ben frunzit..


Xicoteta, avui, fa cinc mesos,
els seus pares li han comprat
un pastís de xocolata;

a sobre d’ell, una candeleta envermellida amb el nombre

cinc, li n'hem afegit.

Tots hem bufat amb molt d’esment
desitjant-li a la nena el millor
del món....I, encara que per
ser-hi tan petitona i, ni un trosset
no hagi tastat, 

el seu vestidet i, els seus ditets,

s’han empastifat de
grums de xocolatí.






Adela Payá i Prats






     

        

SOLDATS DE PLOM....

                               



                               
                                      

           
SOLDATS
      DE PLOM...!

De la seva capissola hi va anar
treient una desfilada de soldats
de plom.

N’eren:
El soldat de les rancúnies,
què com a bon fuster, fabricava
armaris on poder-ne arrecerar
totes les ofenses arreplegades
de l’enemic.

El soldat de les temences i, el de la por,què n’eren experts en cercar aixoplucs on poder-se’n arreplegar, per a dissimular les seves tremolors.

El soldat de les vanitats, que en
feia ostentacions al davant de tots
els seus companys,
afermant a cada estoneta, que ell,
n’era el millor amb tot el que hi feia.

El soldat de les tendreses, tan bondadós i dolç, ......ara romania amb els braços amputats per la metralla.

El soldat de l’amor, què gairebé
hi va donar la seva vida pels seus
camarades, ara romania ingressat
a l'Uvi, amb un mal pronòstic.

De nou, a tots ells, l’homenet,
els va anar atrinxerant
a la caserna d’aquarterament
del seu cap, d'on acabaven
de sortir-se’n.

Aquell mascle, tot devanit, en
assabentar-se de l’occís del soldat
de les estimes, va dedicar tota
la seva existència a llaurar-ne
rossegons de terra endurida
i, en eixa futilesa de les querences,
tot ell, s’hi va quedar com un floc
de neu ben glaçada.

Ara, ploriqueja d’amagatalls
tot el que s’hi va perdre a la seva
vida, per no oferir-ne en safates
d’or, el seu cor, de sentiments
força entrampats.

Ell, el comandant de tot aquell
exèrcit, va ser el que pitjor
hi va restar: coix, manc, sord,
mut, cec i, malauradament,
amb un cor tan ressec, que ja
ni un bri d’afecte no podia
sentir-ne a dintre d’ell.

Una invalidesa tan abismal
què el feia quasi cosí germà dels
mateixos zombis.







Adela Payá i Prats



                                      
              

MENDICITAT....

                                         


MORTEZA KATOUZIA( 1943 )

 " On The Pavement " 1984


                                        

MENDICITAT....!

Un home gran, ben pobrissó,
tot vestit amb pelleringues
força embrutides,
arrossega un carro emplenat
d’un munt de borses:
roba estripada, menjar caducat,
una llanterna, papers de periòdic,
cartrons rebregats, utensilis d’endreç i, de menja, records d’un passat extingit.

D’ací per allà, tot el jorn el passa
fent giravolts pels carrers del poble;
de tant en tant, s’asseu a sobre de les voreres del paviment i, amb una
mà estesa en demana almoina.

El seu esguard, ple de profunditat
i, de melangia, et fa remoure el cor,
et fa preguntar-te a tu mateixa:
com consentim que persones amb
moltes privacions hi visquin d’aquesta mena de pobresa, sense plantejar-nos que potser som uns humans ben patètics.

N'hauríem de procurar-nos que al néixer, tothom en tingués cobertes les seves necessitats més bàsiques i, primàries.

Ara què és de nit, el trobo tot folrat
amb moltes cartolines a sobre d’ell,
fent-li d’embolcall,
tot espatarrat al damunt d’un banc
del passeig.

La policia el deté i, amb ells se’l duen, vés a saber sí a la presó o a un alberg on ningú no s’hi vol estar.

Aquests dies de crisi, on uns quants
s’han omplides les butxaques amb
els diners de tots, no se n’adonen dels perjudicis què a altres humans han proporcionat gratuïtament, sense cap escrúpol ni consideració.

Tan gran n'és l’avarícia d’uns pocs
que si fossin un grapat de més, en uns pocs segons, al planeta l'enderrocarien....!

No n’hauríem d’oblidar mai, que estem de pas i, que aquesta Terra no és de ningú....S’hi va crear per a què
qualsevulla criatura, gaudís dels seus regals i, no pas uns privilegiats
que posant-s’hi una corona de llorer
per sobre d’ells,
s’hi van creure amb l’arrogància
de posseir-ho tot, en detriment
dels seus semblants.

Potser en un futur no molt llunyà,
siguem més gentada sobrevivint
als carrerons, sense res que
poder-ne manducar...!







Adela Payá i Prats

                                        

UN BRINDIS....

JOHN SINGER SARGENT
 ( 1856-1925 )
 " El Brindis de la Senyora Gautreau "



                                    

UN BRINDIS....!

Un brindis, per tu i, per mi,
per tots aquells anys
que hi vam passar ben junts;
pels nens nascuts del nostre
amor, per aquells viaranys
que vàrem trepitjar
amb peus nuus
i, amb sabates novelles,
amb les butxaques buides
i, a mig emplenar.

Per aquelles ferides que s’hi vam
fer sense voler-ne i, que tant
ens coïen, .....tanmateix,
mirant-nos als ulls, de bat a bat,
sempre acabàvem abraçant-nos
fins a ploriquejar tots dos plegats.

Els nostres perdons sempre hi
van estar xopats d’un vessament
de plugims..

Per aquells dies on tot semblava
que esclataria en molts trossets
i, per aquells altres
on les nostres besades s’allargassaven
des dels capvespres fins les matinades,
on la música sempre ens cantussejava belles melodies.

Per aquells moments màgics, quan
al llit, ens llegíem l'un a l'altre
i, que sense adonar-nos,
ens adormíem amb la música
engegada i, els llums encesos.

Un Xin-xin per tot el que vàrem
confrontar des del principi a la fi,
on els obstacles cada vegada
n’eren més costeruts i, més gruixuts;
malgrat tots els entrebancs,
sempre vam anar agafats
de les nostres mans,
amb dits nafrats, neguitosos per
acaronar els nostres cossos.

El nostre amor hi va ser immens
i, encara que tinguéssim molts
paranys pels camins,
tots els vam superar, un rere l'altre,
fins el dia que tu, amb els estels
hi vas pactar el teu viatge a unes
altres dimensions.

Un brindis pels dos,
estimat company...!







Adela Payá i Prats




 
                                   

MARGINATS....

VASILI GRIGÓRIEVICH PEROV ( 1834-1882 ) " Pobresa "

                                         

MARGINATS....

A la sala dels marginats

compareixen tots ells

amb cossos embrutits

i, cors melangiosos...

No comprenen què pel

fet de no ser-ne reeixits

n'hagin de suportar tant

de rebuig...

Les seves butxaques de

diners escassos i, de vida

arrecerada al dessota

dels ponts, els hi fa al

davant de tothom:

éssers exclosos....

Molts d’ells, cerquen camins

oblidats, fan retrocedir

els seus passos a mons

encara no inventats,

i, en eixe anar descobrint

senderols novells, s’hi

troben mans agressores

que els volen enderrocar.

Vides esforçant-se per

sobreviure als ravals

de tot allò, que ja hi és

establert i, que repudien

qualsevulla normativa

que no les hi ressoni al fons

de les seves ànimes...

Adela Payá i Prats

       

ENCANTERIS ALS BOSCOS....

 ENCANTERIS
    ALS BOSCOS....!

( Petit relat )

S’hi va enamorar diu
d’un gra d’arròs,
què al rostre d’un dona
lluïa de berruga amagadissa.

Li agradaven les bruixes
ben roïnes, que feien encanteris
en perjudici de tots.

Als camps, tots dos plegats,
encongien de tristors,
a les pedres, feien escletxes
amb els seus estris de dentegades
punxegudes;
una destral ben esmolada
als arbuixells ferien i, en poder
d’amagatalls, talaven arbredes
sense permís dels seus afligits.

Reien que reien, ...!

Aquest babau en companyia
de la fetillera, exorcitzaven llocs,
omplint-los de molts banyetes.

Aleshores, qui s’hi endinsava
al bell mig, d’aquests paratges
de cop i volta, s’esfumava i ja
mai més, se’l tornava a veure.

S’hi va enamorar diu
d’un gra d’arròs,
què al rostre d’un dona
lluïa de berruga amagadissa.

Una nit de lluna plena, aquell
ximplet, el cos va trasmudar
pel d’un llop,
licantrop que amb els seus
ullals tot ho desfeia,
i, mentre la sortillera
feia esclafir el seu riure,
tot ben enfambrat, a d’ella, se la
va menjar amb molt de deler,
tan sols, d’una única mossegada.

Al dia següent, al davant
de l’espill, aquest homenet
lluïa com un muller
ben lletja, farcida d’un munt
de verrucositats ...La va cercar
a l’embruixadora, per tot arreu,
per a que li retornés la seva
forma de mascle,
malauradament,
mai la hi va trobar, fins que un
gnom del bosc li’n va dir:

No cal que en facis de més troballes,
ella, ara, n'ha fet possessió del teu cos,
ja sou dos, en u, per a esbargir
el mal per tota la contornada,
però n’has de saber, que un jorn
no molt llunyà,
les vostres perversitats
a tots dos, alhora, us engolirà.

Així hi va succeir quan un dia de
tempesta, un raig de l’èter força
abassegador, amb gargamella d’espases crepitants,
a l’home transformat en bruixota,
el va esmicolar en grans de polseguera.

De llavors ençà, que tots els dimoniets dels boscatges, també n’han desaparegut,
i, aquells humans, que van ser-ne segrestats en una ziga-zaga, en van reaparèixer de nou,
força confosos i, alhora ben devanits.

Llevats tots els senyals de les prohibicions,
ara, tothom, s’hi passeja dolçament
pels paisatges ben esclarits de malifetes.

Fins i tot, aquells arbusts guillotinats hi van brollar amb una celeritat increïble;
les pedres van cicatritzar les seves nafres i, de les seves empremtes de conjurs dolents
a tots elles, les van capgirar pels edictes de benaurança.

La fada, guardiana de la Natura,
se n’havia fet present i, ja tots sabien que essent ella, cap trapelleria,
no en tindria el seu efecte.

Els donyets bons i, les goges
amb mans de plata, guaridores de les llavoretes, les hi van reviscolar dels verins cruspits.

Tot de bell nou, reculava al seu estat de paradís.....A l’estat que sempre n’hauria de romandre, però què de tant en tant, n’és alterat per les forces contràries a l’amor.





Adela Payá i Prats
  


         

EL PLANETA NAN: PLUTÓ

                                  

   

  

        PLUTÓ AMB LES CINC                         LLUNES

   

                                       

EL PLANETA
NAN: PLUTÓ...!


Aquell Semidéu Co-creador
dels Universos,
se’n va dur les Llunes
a recer de les seves 

claraboies;
amb fils de textures
finíssims, les va anar
arrossegant on volia
que s’hi estiguessin i, tota
la nit en contemplar-les
se’n va adonar que titil·laven
de molts remoreigs, fins que
les seves oïdes s’ompliren
de molts sanglots ploricons.


Hauria puix de conformar-se’n
en ataüllar-les quan obeïren
als seus cicles de fer-ne giravolts,
de vegades, en sentit contrari
a les agulles d’un rellotge i,
d'altres en el mateix sentit;
doncs així ho va comprendre
i, aleshores, a totes elles les va
alliberar....una rere l’altra.

Ara amb el cor fent-li saltirons,
bategant ben a pressa, s’hi
abocava a les balconades
dels àtics celestials, per
a observar-les de quan gaudiria 

de la meravella de poder-les clissar.

Al planeta nan, de Plutó, de cinc llunes:
Caront, Estix, Nix, Cèrber i, Hidra
n’era un privilegi el fet d’albirar-les
a les cinc, a l’uníson, en un mateix
rampell, totes arrenglerades,
i, ara, el seu desig més colpidor
li omplia l’ànima de pampallugues
quan una vegada cada molts anys,
als cinc satèl·lits entrellucava
agafats de les seves mans...!








Adela Payá i Prats





                                   

UNA OFRENA BEN PECULIAR...

CARLOS J AYALA " Voyeur "

                                           

UNA OFRENA

BEN PECULIAR...

Un desconegut n’és a l’aguait,

pel forat del pany

un ull ha enclavat

i, sense poder-ne treure’l

en aquell petit raconet

se n’ha quedat ben esclafat;

ara l’home roman tot agenollat

com penitent al confessionari...

Un ull ensangonat

regalima suc de maduixes,

fins que la femella de portes

endins, se n’ha fixat en aquest

regueró d’escorrialles enrogides,

ara, ella, força esbalaïda,

obri el portell i, un home cau

al seu davant, fent-li

l’oferiment del seu ull

què amb la mà arrenca

de dintre del tancador....

Adela Payá i Prats

    

  
                                         

AVUI, NO TOCA....

  
   HENRI ROUSSEAU ( 1844-1940 )
 " Una Tarda De Carnaval "



                               

AVUI, NO TOCA....!

Finestres enfora:
un espectacle semblant a la
festivitat de Carnestoltes,
amb màscares i, disfresses,
on l’amor en fa reculls
d’epístoles i, de manuscrits
amb formes de ventalls,
obrint-s’hi i, tancant-s’hi,
amagant-ne i, descobrint-ne
al mateix temps,
rostres esquitxats pel polsim
d’arròs, brodats amb llacunes
de llavis, sobreeixint de glòbuls
vermellons.

Ulls empastifats per les pinzellades
grotesques, on gestos amanerats
abans, tot ho havien assajat,
de moltes filigranes i, galindaines;
cabells cendrosos, caient-los com
sí fossin salts d'aigües enterbolides,
encobrint visatges malintencionats.

L’amor emmascarat, abillat
de bijuteries i, de quincalles,
d’imitacions i, de papers
d’embolcalls, tots florejats;
avui, s’excel·leix de les seves
aparences tosques, un xic
estrafolàries.

Els amants s’envolten de Sols
ennuvolats;
de Llunes de paperines;
i, d’un reguitzell d’estels abrusats;
on res lluirà de gestos tendres i,
de carícies dolces.

Ens alerta d'un jorn emplenat
de calcomanies
amb desfilada de corets apaivagats
volent fer-ne espetecs d’espurnes
enrojolades, ja bescanviades,
per un garbuix d’encenalls.

No t’enamoris de ningú, en aquests
moments d’eclipsis estel·lars,
què alguns s'han atrevit a definir-ne
com fenòmens de desencís.... !







Adela Payá i Prats



                           

OBAGUES...

                                      
                          
ECLIPSI SOLAR
                                      

                          

OBAGUES...!

Un home, de llunes noves,
el Sol eclipsava.
Aquell mascle, tot ell, ben enfosquit,
es revoltava contra tot allò
que la seva ment inventava,
només projectava que ombres.

Una lluita, una boca famolenca
reblida d’ullals, atemptava
contra ell mateix, enfrontant
pensaments erronis....Uns musells
s’hi engolien a sí mateixos,
al davant dels espills.

Ulls llaurats de miratges
què res no hi tenien a veure al món
real, on les discrepàncies n’eren
tantes, i a més a més, emplenades
d’un devessall d’hipèrboles,
on els invents d’històries s’engrescaven
amb els fets força evidents.

Un home, de llunes noves,
el Sol eclipsava.
Aquell mascle, tot ell, ben enfosquit,
es revoltava contra tot allò
que la seva ment inventava,.

Discernir les coses ja ho havia
desaprès feia una llarga estona,
tot ho barrejava d’un caramull
d’incoherències.

El Sol n’era un sac de llum, que
n’havia de combatre;
la lluna, una aliada de la nit;
els estels, guerrers combatents,
que als capvespres refulgien
de glavis i d'escuts
i, que a les matinades, s'encobrien
d’elms gegantins,
engolint-se'n les llums.

Aquell home, ja no sabia qui era ell,
potser un gladiador al davant
de les luminiscències, ell, agermanat amb les foscúries, tot ho volia ben obscur.

Qualsevulla cosa, que relluïa,
feia esborralls d’ella i, l’entenebria
de bon grat...!

Era l’ésser que s’instaurava als seients dels eclipsis Solars....tot abillat de quitrà.






Adela Payá i Prats

ELS CELS EM PARLEN...

NORBERTO ALVAREZ DEBANS
  " Ulls En El Cel "
                                         

ELS CELS
EM PARLEN...!

Arracades d’ulls, des del cel
s’hi despengen,
em contemplen
amb tot tipus de llambregades.

Botons de cel que quan riuen
s’estiregassen, amagant
les seves pupil·les,
semblen aleshores, ulls closos,
on pots veure’n un cúmul d’estels
fent pampallugues en ple dia.

Al dessota d’un airecel copsat
d’ullades, et sents tostemps
vigilada, de vegades fins i tot,
pots visualitzar-les ben arraïmades,
fent la impressió que amb la mà
eixamplada, les podràs tocar.

Et segueixen al llarg del teu
recorregut pels camins de pedrís
i, pels rocams, abocant-s’hi
a les barrancades.

Quan potser, t’hi trobis en perill,
allargassen les seves pestanyes
per tal de poder-te agafar d’elles
com sí fossin cordes on subjectar-te'n.

Sí la xafogor n’és d’insuportable
t’omplin d’aigua dolça i, et dibuixen
fontanelles amb moltes canelles on
poder assaciar la teva set.

Parpellegen llàgrimes de colors
i, ben mullada la roba, es tenyeix
de moltes cromacitats.

Si plou a bots i barrals
et cobreixen amb hopalandes
esmerilades.

Arracades d’ulls, des del cel
s’hi despengen, em contemplen
amb tot tipus de llambregades.

D’uns s'hi fan aliades
d’uns altres enemigues,
jo n’he tingut la sort de tenir-les com amigues i, mai pels senderols em trobo a soles, sempre hi vaig ben acompanyada.

Ara m’anuncien que em podré gronxar a dintre de poc, des dels seus fils de turquí.
Em pregunto sí això hi serà un reclam de vida o pel contrari un exili enfora d’aquesta Terra nostra.




Adela Payá i Prats