ESTIMA’M...

                  


MARC CHAGALL

                    ( 1887-1985 )

 " Els Recentment Casats a la Torre Eiffel "

                  

ESTIMA’M...!

Estima’m pel qui hi sóc,
pel ésser que cobejo a dintre meu,
no pas, per les coses que pugui
fer-ne o que n’hagi deixa’t de fer.

Estima’m per tot allò,
que la meva ànima et xiuxiueja
i, no pas, pel que rellueix
murades enfora.

No cerquis en mi, a una nineta
de drap, a la que voler abillar-la
amb els teus capritxos d’home
sagaç i, perniciós.

No vull afalacs ni llagoteries,
ni que em facis sentir un objecte
del desig, això me'n fa davallar
moltes graonades, al davant teu
i, jo enyoro què els dos n’estem
a la mateixa alçada.

Si et desitjo t’ho escriure a la
teva pell de mil formes ben diferents,
i, a cada plec, del teu cos, els meus
llavis, t’ho faran palès, pinzellant
la teva còrpora, de moltes cromacitats.

Al davant d’altres dones, tinguis
respecte per mi i, no despenges
els teus ulls a altres llocs de ben
distants.....Sí el nostre amor, vols
veure'l créixer, no em degradis
com a muller, fent-li'n un munt de
carantoines a altres fembres.

Estima’m pel qui hi sóc,
pel ésser que cobejo a dintre meu,
i, sí tant dius que m’estimes,
demostra-m’ho en fets i, no pas
en paraules.

O escriu-me poemes en secret
després d’haver-hi actuat el que
els teus mots, amb tinta sentida,
ja expressaven de bon grat.

No m’ofenguis ni m’insultis,
pensa que sóc la teva companya
que agafada de tu, hi va de la mà
al llarg del camí.

Que si ploro, vull que tu hi siguis
el qui eixugui les meves llàgrimes,
que si sóc feliç, deliro perquè
tu hi siguis el primer en rebre
aquest goig meu.

Estima’m pel qui hi sóc,
pel ésser que cobejo a dintre meu,
i, no em facis interpretar mil
paperets de dones enfredorides;
no em vulguis pel qui no hi sóc.
De portes endins, tot ho anhelo.

No m’exposis mai
a les urpes dels depredadors,
pel contrari, protegeix-me d’ells,
i, abraça’m ben fort, quan em vegis
tota espantadissa, ..... Per alguna raó
la Natura us va fer més forts
físicament als homes, que no pas
a les dones...De vegades, penso que
tots els homes, ho haveu oblidat.



Sí us plau, sí vols marxar
del meu costat,
   fes-ho...!
però no ho facis sense abans
parlar-ne amb mi.
Sóc un ésser humà i, no pas
un moble decoratiu amb marqueteria incrustada.

Estimem-nos de tot cor i,
aprenguem tots dos plegats,
a ser-ne sincers
i, a dir-nos veritats.

La confiança, serà la nostra aliança
de casament....En desaparèixer aquesta,
tot ho desfarem i, ja mai més
s’ataüllarem....Tot t’ho he exposat,
ara et toca a tu....!






Adela Payá i Prats