SOLDATS DE PLOM....

                               



                               
                                      

           
SOLDATS
      DE PLOM...!

De la seva capissola hi va anar
treient una desfilada de soldats
de plom.

N’eren:
El soldat de les rancúnies,
què com a bon fuster, fabricava
armaris on poder-ne arrecerar
totes les ofenses arreplegades
de l’enemic.

El soldat de les temences i, el de la por,què n’eren experts en cercar aixoplucs on poder-se’n arreplegar, per a dissimular les seves tremolors.

El soldat de les vanitats, que en
feia ostentacions al davant de tots
els seus companys,
afermant a cada estoneta, que ell,
n’era el millor amb tot el que hi feia.

El soldat de les tendreses, tan bondadós i dolç, ......ara romania amb els braços amputats per la metralla.

El soldat de l’amor, què gairebé
hi va donar la seva vida pels seus
camarades, ara romania ingressat
a l'Uvi, amb un mal pronòstic.

De nou, a tots ells, l’homenet,
els va anar atrinxerant
a la caserna d’aquarterament
del seu cap, d'on acabaven
de sortir-se’n.

Aquell mascle, tot devanit, en
assabentar-se de l’occís del soldat
de les estimes, va dedicar tota
la seva existència a llaurar-ne
rossegons de terra endurida
i, en eixa futilesa de les querences,
tot ell, s’hi va quedar com un floc
de neu ben glaçada.

Ara, ploriqueja d’amagatalls
tot el que s’hi va perdre a la seva
vida, per no oferir-ne en safates
d’or, el seu cor, de sentiments
força entrampats.

Ell, el comandant de tot aquell
exèrcit, va ser el que pitjor
hi va restar: coix, manc, sord,
mut, cec i, malauradament,
amb un cor tan ressec, que ja
ni un bri d’afecte no podia
sentir-ne a dintre d’ell.

Una invalidesa tan abismal
què el feia quasi cosí germà dels
mateixos zombis.







Adela Payá i Prats