LA NOSTRA GOSSA...

                                       

  Setter Irlandés
                                       

                                 

 LA NOSTRA GOSSA...!

M'assemblo a la meva gossa Nika
que hi vaig tenir essent adolescent.

Ella, com jo, menjàvem quan no n’hi havia ningú al costat, ens semblava tan
íntim, això de manducar,
que fer-ho en públic, ens costava
un gran esforç, fins i tot, de vegades,
se’ns anava la gana.

Quan la meva gosseta s’hi feia malalta
cercava el lloc més amagat de la casa, no volia que cap ni un, de la família la veiés tan afeblida i, curosament
a mi em succeeix el mateix....!

Em pregunto sí tindré costums com
els animals, perquè és clar, que no
pertanyo a la raça canina.

Però avui me n’he recordat de la
meva Setter preciosa, color canyella,
amb un esguard tan tendre,
què en cap ocasió, no l’he pogut albirar en altres cans;
què mai li lladrava a ningú i,
què n’era tan dolça, com les llepolies més ensucrades.

És clar, que com a vigilant de la casa no en feia massa bé la seva tasca i, això
m’agradava moltíssim d’ella.

Quan ploraves per alguna cosa en
concret, venia a recer meu i, em llepava de dalt a baix, ....et feia companyia
i, gemegava al ritme dels meus sanglots,
fins fer-me esclafir el riure,
i, alhora, clapia tant com podia,
bellugava la seva cua
i, amb unes llambregades lluents
il·luminava la cambra.

Cap animal no podrà superar-la en
saber consolar....Ja li hi deia jo al meu pare, que no la regalés,
què n’era d’humana
i, ell, se’n reia de mi, tant com podia.

Quan me la mirava als ulls,
em semblava entreveure al fons
de les seves conques, a una dona
ben formosa amb poders màgics
i, quan el meu progenitor, la va oferir en adopció gratuïta, a un amic seu, aleshores, els nostres plorsns’hi van escoltar durant moltes setmanes.

La Màgia hi va desaparèixer
   per un temps força perllongat...!






Adela Payá i Prats