ENCANTERIS ALS BOSCOS....

 ENCANTERIS
    ALS BOSCOS....!

( Petit relat )

S’hi va enamorar diu
d’un gra d’arròs,
què al rostre d’un dona
lluïa de berruga amagadissa.

Li agradaven les bruixes
ben roïnes, que feien encanteris
en perjudici de tots.

Als camps, tots dos plegats,
encongien de tristors,
a les pedres, feien escletxes
amb els seus estris de dentegades
punxegudes;
una destral ben esmolada
als arbuixells ferien i, en poder
d’amagatalls, talaven arbredes
sense permís dels seus afligits.

Reien que reien, ...!

Aquest babau en companyia
de la fetillera, exorcitzaven llocs,
omplint-los de molts banyetes.

Aleshores, qui s’hi endinsava
al bell mig, d’aquests paratges
de cop i volta, s’esfumava i ja
mai més, se’l tornava a veure.

S’hi va enamorar diu
d’un gra d’arròs,
què al rostre d’un dona
lluïa de berruga amagadissa.

Una nit de lluna plena, aquell
ximplet, el cos va trasmudar
pel d’un llop,
licantrop que amb els seus
ullals tot ho desfeia,
i, mentre la sortillera
feia esclafir el seu riure,
tot ben enfambrat, a d’ella, se la
va menjar amb molt de deler,
tan sols, d’una única mossegada.

Al dia següent, al davant
de l’espill, aquest homenet
lluïa com un muller
ben lletja, farcida d’un munt
de verrucositats ...La va cercar
a l’embruixadora, per tot arreu,
per a que li retornés la seva
forma de mascle,
malauradament,
mai la hi va trobar, fins que un
gnom del bosc li’n va dir:

No cal que en facis de més troballes,
ella, ara, n'ha fet possessió del teu cos,
ja sou dos, en u, per a esbargir
el mal per tota la contornada,
però n’has de saber, que un jorn
no molt llunyà,
les vostres perversitats
a tots dos, alhora, us engolirà.

Així hi va succeir quan un dia de
tempesta, un raig de l’èter força
abassegador, amb gargamella d’espases crepitants,
a l’home transformat en bruixota,
el va esmicolar en grans de polseguera.

De llavors ençà, que tots els dimoniets dels boscatges, també n’han desaparegut,
i, aquells humans, que van ser-ne segrestats en una ziga-zaga, en van reaparèixer de nou,
força confosos i, alhora ben devanits.

Llevats tots els senyals de les prohibicions,
ara, tothom, s’hi passeja dolçament
pels paisatges ben esclarits de malifetes.

Fins i tot, aquells arbusts guillotinats hi van brollar amb una celeritat increïble;
les pedres van cicatritzar les seves nafres i, de les seves empremtes de conjurs dolents
a tots elles, les van capgirar pels edictes de benaurança.

La fada, guardiana de la Natura,
se n’havia fet present i, ja tots sabien que essent ella, cap trapelleria,
no en tindria el seu efecte.

Els donyets bons i, les goges
amb mans de plata, guaridores de les llavoretes, les hi van reviscolar dels verins cruspits.

Tot de bell nou, reculava al seu estat de paradís.....A l’estat que sempre n’hauria de romandre, però què de tant en tant, n’és alterat per les forces contràries a l’amor.





Adela Payá i Prats