AQUELLA CASA...!

        DOUG KREUGER (1954)                     " Casa Antiga "

                                           

AQUELLA
CASA...!

(  UN MINI RELAT )

Barbes glauques s’hi despengen
des de la teulada, amb llaçades de
fulles ben acorades;
creixen i creixen,
s’escampen per tot arreu;
cap hoste de carn i, d’os, no
s’estatja a dintre d’ella.


Els seus habitants hi van marxar,
cadascú, a llocs de ben diferents.


Tota la façana de tonalitats
d’esmaragda, n’és recoberta;
els finestrons i,
les portes amaguen
records d’un passat,
que romanen
ben tancats a l’interior
dels salons
i, de les cambres,
com si aquell
habitacle, fos un bagul
antanyàs, atresorant
vivències d’uns éssers
per a l’immoble, ja mig
desapareguts,
encara que vius.


Els arbres, què en un temps
endarrerit hi van ser
malauradament talats,
n'han ressorgit de bell nou,
ara, hi és:
l’anouer centenari,
els nesprers,
el llorer,
els salzes plorons,
l’emparrat,
aquell presseguer que en feia
uns melicotons de ben saborosos
i, altres de més.


Aquell savi de cabelleres
verdosenques, se n’ha convertit
en el guardià del casalot,
a ningú no el deixa entrar-hi i,
en veure estranys,
de la seva capissola fa revolotejar
uns ocells negres, què amb
els seus xerrics força estridents
i, els seus becs punxeguts,
a tothom fan enfugir-se’n.


A l’alcova de les nenes, a les nits,
s’hi pot sentir-ne una músiqueta
què d’una capseta amb forma de piano, en fa desplegar-ne una nota rere l’altra i, mai en sentiràs 

cap ni una repetició
de les seves solfejades...
Les xiquetes s’hi conten un devessall d’històries, ballen i canten.


Al quarto dels nens,
les fletxes en fan diana al centre
d’un cartró, on n’hi ha dibuixats
un munt de cercles.
Aldarulls de les sagetes
en eixe, el seu recorregut,
fins arribar al seu punt exacte i,
un rebombori
de moltes riallades a l’uníson.


La quitxalla al savi li pregunta:
Com és que hi som a dos llocs
al mateix temps...?
Com és, què aquí a la casa de
camp hi som infants i, a la vida real
ja en som gent una mica gran...?


Ell, els hi diu: Per què creieu
que hi estic ací...?

Ningú dels nois, no sap quina
cosa respondre...!


El savi, afegeix:
Sempre, on haveu anat,
on haveu estat,
tots vosaltres, haveu excel·lit
aquest paratge, com el indret
on vàreu ser més feliços i,
una part de la vostra ànima,
s’hi va quedar ací, per sempre.


Aleshores, em van enviar per a
protegir-vos i, ho faré fins que vulgueu marxar i, acoblar-vos
als altres fragments de les vostres
ànimes i, si no és el vostre desig
fer-ho, em quedaré amb vosaltres,
fins que calgui.


Uns lladres tots armats amb ferramentes i, sacs buits de cànem, al llindar del portó,
s’han arrecerat i, tot d’un plegat, han visualitzat com el casot,
de mica en mica, anava difuminant-se amb acompanyaments d’arbres i, vegetals;
en adonar-se tot n’era un desert, on no n’hi havia cap relluc de res, només, de tant en tant, caps de serps, se’n sortien dels seus caus, llaurats al dessota del sorralenc;
en albirar-les com reptaven, en direcció seva, han fugit força espaordits, mentre uns esclafits de rialles en feien retrunys de més i, més sonoritats.





Adela Payá i Prats
          😂🤣