UNA PASSEJADA PELS MAUSOLEUS...

EL MONTCABRER


                                

Montcabrer...
És el cim més alt de la serra
de Mariola.
Situat al terme municipal de Cocentaina (el Comtat)
i amb 1390 metres d'altitud,
és el tercer cim més alt
de la província d'Alacant,
per darrere
de l'Aitana i el Puig Campana.
El seu nom prové del fet que
antigament ramaders duien
a pasturar les cabres
al Montcabrer.

És per això que tota la zona
considerada de penya
encara és propietat d'una antiga
associació de ramaders de
Cocentaina.


  



                               

UNA PASSEJADA
PELS MAUSOLEUS...!




N’he muntat al cementiri,...!
Déu n’hi do…!
Quanta gentada
netejant la mort amb fregalls
i sabó, ...fent relluir làpides
amb molta lluentor.


Quin calfred de sobte, se m'ha
instal·lat al voltant del meu cos.


Aquests mausoleus monumentals
imposen tant, ...Les escultures
dels àngels tan gegantins, en deixen
ben glaçada per dintre.


Crec què m’és impossible poder
avançar amb una passa de més..
Sento ànimes passejant-s’hi
pels passadissos...!
Em fan estremir-me...!


La teva veu pronúncia el meu
nom:
Vine, vine, no marxis..!


I, segueixo contenint els plors,
penso què en arribar on eres
et diré un grapat d’insensateces.


Les flors ben ensutzeïdes, han
perdut els seus colors, ...Ja sé,
ja sé, que té les he de canviar,
però ho faré més endavant, ara,
n’hi ha massa esvalot i, no ho
aguanto.


Per què vas decidir anar-te’n
tan prompte, ...?
Quins pactes vas tenir-ne amb
els qui tot ho arrasen de vacuïtats,..?


Tants silencis, tantes pauses,
tantes nicieses, no les puc
abastir en aquest moment...!


Muntar ací, en fa reblir el cor
de moltes tristeses i, de tantes
preguntes sense respostes, que
me n’adono que trigaré molt
de temps en ser-hi una criatura
cabal..


Això dels cementiris, recordatori
de les morts de tots, em sembla
tan salvatge, tan feroç, que crec
què en poder et cremaré
i, t’alliberaré d’aquesta parcel·la
que més bé hi sembla una garjola.


Et llançaré a la Serra del
Montcabrer i, a la Penya del
Frare i, ja mai més n’hauré de
clissar-te tot encarcerat a dintre
d’una capsa, ja de fusta corcada.






Adela Payá i Prats