UN COLLARET....

UN COLLARET....!



Les perles del collaret
les vas estirallar,
sense motius ni raonaments,
i una rere l’altra, s’hi
varen esbarriar per sobre
de les llambordes.


Les perles de les il·lusions,
s’hi varen emmusteir de flonjor;
les de les esperances, hi van
sotsobrar al fons
de les clavegueres;
aqueixes llaurades de somnis
en van quedar alhora escorxades de pellofes corrugades;
les més dolces i, tendres que
sospiraven d’amorositats
a dintre de la premsa restaren 
reduïdes en nuvolades de polsim i, unes quantes retrocediren al seu passat de nacre en evolució.


De la teva mancança de compassió hi vaig inundar 
el meu cos de plors:
esfèrules cristal.lines,
i, sense adonar-me’n, 
al voltant del meu coll, 
un cadenat de claus,
em van ensenyar a obrir-ne
tots i, cadascú dels baguls 
de les incomprensions.


La vida amb molta delicadesa 
em va voler mostrar què els imitadors de les volences, 
allotgen a dintre d’ells, 
corets de paperines i, 
una vegada han acomplit 
els seus desitjos de bambolines, fan esvanir-se la seva
avidesa de cel·lofana.


Les perles del collaret les
vas arrencar amb ràbia deslleial,
i, ara mateix, hi duc penjats
ullals de tauró...En voler-te
apropar arran meu, mossegades
en rebràs sense cap commiseració.








Adela Payá i Prats
               🗝










                            

LLIÇONS DE MODÈSTIA...

IMATGE: WWW.GOOGLE.COM

                                           

LLIÇONS DE

MODÈSTIA...

Has poblat les airines

de mormoleigs i, volent-ne

recollir el rondineig

de les paraules vessades,

te n’has sotjat a sobre

dels pentagrames amb

preludis de silencis.

Volent-ne estiregassar fils

de núvols enrossits, per

poder-ne enganxar mots

amorosits, el galet d’un

aligot se’ls ha menjat.

Cadascuna de les teves

ostentacions es diverteixen

en fer simulacres d’invisibilitats,

potser, anhelin la teva

submissió d’ésser modest.

Has acolorit paisatges

envermellits amb el teu nom

i cognom, vols que tothom

se n’adoni de que existeixis

al món, però cornetins

amb sorolls trepidants, han

fet esborralls dels qui ansien

relluir amb rètols pomposos.

Capficat en recrear-te

a tu mateix una i altra

vegada, al damunt dels

escenaris, els bufaruts

amb els seus remolins

tot ho han escombrat.

Per on trepitges els

elements de la Terra

ja han pactat tots alhora,

de llevar-te’n els teus

fums de grandesa...!

Adela Payá i Prats

          

COMPENDI D’ESTIMES...

ESCULTOR: SERGIO BUSTAMANTE

                             

COMPENDI

D’ESTIMES...

Un <et vull> reblit d’ulls,

curulls de rellucs infecunds.

Unes mans amb imitacions

d’urpes volent-ne arrapar pells.

Una còrpora amb estructura piramidal

ansiejant amuntegar cossets.

Uns llambrots amb un caramull

de llengüetes que anhelin el tast.

Un camp eixorc d’estimes on l’amor

s’ha confós per les destrals que assoquin..

Un refilet d’ocell, fent-ne invitacions

a la dansa amorosida per pura recreació.

Les ànimes com les pedres sense polir

precisen del seu temps per a lluir com diamants.

L’amor n’és una gema preciosa que no

tothom pot accedir-hi a l’instant.

Es requereix el seu aprenentatge i, el seu poliment,

la saviesa i, el sentir, la profunditat de les coses.

On les querences s’eternitzen per tostemps

n’ha hagut abans que res molt d’enrenou.

Adela Payá i Prats

                  

UN BON VI....!

UN BON VI....!



Les llunes mengen raïm
emporprat;
de tan a prop que hi són,
enllumenen drupèoles moradenques,
i, semblen que a sobre
d’elles, hi hagi un munt
de barrets empolainant-les.


Un gra he menjat i, al cel
n’he muntat ben de pressa;
a les llunes les he esguitades
de suc moradís i, 
ara totes elles juguen amb 
pluges de magranes.


Un home, allà baix, 
s’ha enredat.als ceps i, 
creix al mateix temps
què el brancam, 
en prémer el.seu nas 
i obrir-ne els seus llambrots 
un bon vi s’hi escampa 
a sobre del terris.


Una varietat única ens 
escau i, ja alguns omplin 
les copes per assaborir-lo.


Les llunes se n’han teixit 
vestits amb fulles 
de pàmpols i,  
ballen totes a l’una, 
a ritme  de samba;
espargeixen llums tricolors 
per on s’arrauleixen, doncs qualsevol en calcigar pels 
seus voltants, es tenyeix
d’aquestes cromacitats.


Petjades satel.litals, avui, 
a la Terra ens han encunyat missatges, què ens
condueixen a desvetllar 
misteris amagadissos.
El nostre cor, un glop
d’exquisit vi de sentiments.







Adela Payá i Prats
               🍷





                                    

ESPAIS OBSCURITS...

ESPAIS OBSCURITS...!


Bandoler de les paraules
què a dintre del teu sarró
n’has guardat els mots endolcits.


Els teus ulls, dues dagues
esmolades.
Als teus llavis has engatjat
els vocables més iracunds,
i, ara enfurismat
pels esdeveniments
llances als airecels les frases
més malèvoles.


A la Natura, l’has ennegrida
de fullam endolat i, als pètals
de les florades els has pigmentat amb clapes obscurides.


Per on trepitges els cels
es protegeixen d’abrigalls cristal·lins i, en emmirallar-te,
el teu reflex n’és retornat
al lloc d’origen.


Duus la teva faç acolorida
dels teus rostres.


Bandoler de les paraules
què a dintre del teu sarró
n’has guardat els mots endolcits.


Per a qui te’ls reserves...?


Si trigues massa temps
en pronunciar-los,
de la barjola se t’esparpallaran
i, ja pels viarons tots plegats
quedaran vessats a sobre de l’asfalt, on als caminants ompliran les seves petjades de moltes llagoteries.


En arribar al davant de la teva
estimada, te n’adonaràs de que
cap vers, no li'n podràs recitar
i, aleshores, força descoratjat
donaràs mitja volta a la recerca
de les camàndules foraviades.






Adela Payá i Prats
              ❣




                   
                         

COMUNIÓ D’ALEJANDRA ( 27/05/2018 )

DESPERTA POBLE...

Guillermo Martí Ceballos
 ( 1958 )




                               

DESPERTA  POBLE...!



Presumpcions i medalletes
a les solapes dels suposats
herois;
mentre un poble pateix
d’escurçaments de drets
i, de llibertats.


Ments capficades en voler-ne
esclavitzar als humans,
què fins i tot als cels, al Sol,
i, als oceans, els han reblit
d’uns impostos hipotètics.



No han après què no poden
fer-ne reparticions del que ens
pertany a tots...I, la gent viu
amb submissió per por
a les represàlies.


N’has d’alçar-te poble i,
no permetre tant d’abús,
el què és injust és continuar
com un humà robotitzat,
seguint les regles d’uns pobres
ignorants.



Espavila poble i, esparpilla’t
d’aquest mal son, no hi vam venir per a ser-ne de nou martiritzats,
sinó per a tombar per terra
el que només n’és d’utilitat
per a uns pocs.


Obri els ulls,
afina les teves oïdes,
olora la flaire d’escassesa,
assaboreix el gust a ranci i,
palpa les pells dels qui
han segut expulsats de les
seves llars per pura avarícia.
Dels nens estuprats per viure
en caus de feblesa, sense cap
tipus de defensa i de compassió.


La nostra canalla n’és el futur,
no els magolem més del que ja
ho estem fent.


Desperta poble, hem 
d’acabar amb les misèries i,
vestir amb parracs
i, sabates foradades
als qui han gosat viure
de l ‘extermini dels seus
germans.





Adela Payá i Prats
             👩‍🌾



       


                               

AQUELL ESTRANY MIRALL...!

AQUELL ESTRANY MIRALL...!



Et miraves al davant de l’espill
vell, de la besàvia, amb cristall
de trencaclosques,
on el teu rostre es veia esquarterat,
dividit entre molts bocins.


I, feies esclafir el riure de bell nou, et contemplaves a trossos, mai sencer i, en fer-ho jo, no semblava el mateix.


Parlaves de presagis i, de mal auguris, n’eres una mica supersticiós i, acabaves sospirejant entre falòrnies, girant el mirall contra la paret.


Tanmateix, entonàvem cançons del nostre temps, et volia treure del cap els teus mals pressentiments, de sobra sabia que n’eres força intuïtiu.


I, tot un encert...Tu, en tenies raó...!


La teva capissola n’era 
un reguerol de molts bonys 
amb filaments que hi 
semblaven potes d’aranya.



S’hi varen menjar el teu cervell i, vas embogir,....Millor així, perquè quan hi vas marxar del tot, segur que ni te n’adonaries.


Em vas deixar esfereïda i, en
reflectir-me a sobre d’aquella lluna,
ja ni em clissava, només et veia a tu preguntant-me:


Nena, on sóc..?
Potser n'estic endintre 
del mirall ...?


Aleshores el vespre es convertia
en un devessall de llagrimons...!





Adela Payá i Prats
             😭




                               

JA HI SOM...!

JA HI SOM...!



Insignificants, potser,
ho som tots,
en albirar l’Univers immens;
fins i tot, 
el nostre Sistema Solar,
n’és un minúscul punt 
a penes perceptible des 
de la llunyania..




I, aquest empeny de ser-ne tan
importants, a alguns els té força
empipats....Ja vendrien a qualsevol, per tal de resplendir-ne com una nova constel·lació.



Haurem aterrat ací per 
a aprendre lliçons d’humilitat, 
i, no pas per fer-ne tractats de conqueriments i, de voler-ho abassegar tot.


Volem ser-ne lloats de seguit,
donar a conèixer al món que refulgim ací a la Terra.
Tal vegada, no suportem
passar pel planeta com fràgils pètals fugissers d’una rosa.



Doncs, ja hi som, i no crec
que precisem de grans esdeveniments,
ni de demostracions
fastuoses, ni tampoc de clamoreigs innecessaris.


Ja hi som, ara ens queda
el millor de tot,
arreplegar-nos alhora
en un mateix punt i, 
construir-ne el millor per 
a tothom.


Aniquilar la pobresa,
la fam, les guerres,
els entrebancs, els paranys;
desterrar tot allò que hi vagi
en perjudici dels humans:
les multinacionals,
les farmacèutiques,
els monopolis dels carburants,
i, de les hidroelèctriques,
els enverinaments als menjars,
les vacunes fraudulentes,
l’aigua fluorada i, moltes
altres coses de més.



Ja hi som, només ens queda
lluitar per la nostra llar:
La preciosa Mare Terra...!


Fins que no hi estem tots 
amb les mateixes condicions
de benestar i, d’equilibri,
no n’hi haurà harmonia al planeta.






Adela Payá i Prats
              🌏





                   


                     

M’ALLUNYARÉ...

DEL BLOG: FADES D'AMOR


                                

M’ALLUNYARÉ...!



M’allunyaré pausadament
dels qui fan rebuigs de tot.


Dels qui només volen amics
parcel·lats, distribuïts per
seccions, del mateix menester,
com s’hi classifiquen els llibres:
volums d’història, de literatura,
de geografia, de filosofia, etcètera.


M’allunyaré, delicadament,
d’aquells que menteixen,
què per tal de treure’n
satisfacció de les pellofes,
empren mots amorosits,
estafant ànimes una i, altra vegada.


Dels qui posen tanques
al llindar dels viarons,
perquè potser no cobreixis
les seves expectatives
de formosor, o perquè no 
hi volen profunditzar en les essències vitals.


M’allunyaré, dels qui escurcen drets i, llibertats i, tot ho  
copsen sense respectar-ne 
a ningú..
A més a més, en cas de perill
li xiularé al meu unicorn motejat
i, a ningú complauré.



M’allunyaré de tot el qui atempti
contra la pròpia existència i, tan
sols pensin en excel·lir-se’n
d’ells mateixos en detriment
del seu proïsme.


Em transformaré en núvol, 
en aigua de rierol,
en boira, en oceà, en arbre, 
en ventijol i, com acompanyant
de Gaia, l’ajudaré en els seus quefers amorosits.





Adela Payá i Prats
               🏡

      


                                

ENS ALLIBEREM...!

Marc Chagall
 ( 1887-1985 )




                             

ENS ALLIBEREM...!




Aquells que van pel món
xafigant vides humanes,
que els caps se’ls
han enlluernat 
de corones i, 
a les mans enduen
ceptres ficticis, 
que fins i tot, s’hi pensen 
que hi són els amos dels
humans, s’anomenen a si mateixos: Reialesa.


Quan a les nits en fan conjurs obscurs, amagats de tots, envernissant-se les pells de carboncles, posen en acció queixalades reprimides
durant els dies.


Vampirs de cossos i,
d’ànimes...!


Aquells que no diuen qui 
hi són, ni que hi fan ací, 
cavil·len que la Terra
n'és del seu domini,
i, a tots nosaltres ens tenen 
com a presoners a dintre de 
les seves garjoles.


Sorolls de manilles i,
argolles a tothora titil·len 
des de l’espai, i ja la bona gent, comenta què en sortir-se del planeta, s’escolten cadenats desfermant-se i, éssers humans emprenent el seu vol.



Descosim enfilalls què 
a Gaia la retenen i,
amb l’ajut dels compassius, 
dia rere dia,
alliberem més i més 
criatures, de les urpíes 
dels depredadors...!






Adela Payá i Prats
              🌏
        
                                  



                             

EL QUE IMAGINEM...!

TITELLES  ITALIANS


                                 

EL QUE IMAGINEM...!



Aleshores, ens miràvem 
la vida com una nina de joguines;
li pentinàvem els cabells de rínxols;
l’abillàvem amb el seu nou vestit;
agafàvem la colònia de la mare 
i, la perfumàvem de dalt a baix,
i, al carrer se n’anàvem amb ella
amb molt de goig.


Després vam descobrir que
no n’érem nosaltres els qui
empolainàvem la monyeca,
sinó que era ella mateixa
la qui es clenxinava,
la qui es vestia
i fins i tot, la qui es cobria
de les essències escollides
per al seus menesters.


Nosaltres n’érem els perots,
els titelles, rodolant de fils i
més fils, des de ben amunt,
fent piruetes i, cabrioles sense
detenir-nos, garlant paraules
que no ens pertanyien, al so
d’un obrir i, tancar dels nostres
musells als quals els hi donaven
corda.



I, quan ja una mica esgotats
se’ns acudia mirar a les alçades,
observàvem a un munt
de nines, què a les seves mans
ens dirigien amb petits taulells
entrecreuats.


En llevar-se les seves 
disfresses de joguets, 
en feien acte de presències 
els monstres de la por amb somriures cruents.



Nosaltres, els dirigits, 
els qui crèiem
que tot ho contemplàvem
de formosor,
mentre els de les sabates
ben immenses,
ens havien utilitzat com 
esbarjo de les seves escomeses.




La vida de vegades, 
no n’és el què ens
imaginem ...!








Adela Payá i Prats
              🎎






                 


                                 

EPÍSTOLA A LA MEVA MARE....

EPÍSTOLA A LA MEVA
MARE....!



El teu rostre, mare,
quantes coses me 
n’ha parlatnavui, 
sense emprar paraules.


Hem dialogat com 
feia anys.que no ho
posàvem en pràctica.


Hem conversat del pare, 
dels avis, de les històries
del passat, de la vida, 
de l’amo i, de la mort.


No has de tenir-ne
por, mare,
sí els qui tot ho manegen 
han d’endur-se te’n 
amb ells, 
no has de témer res, 
pensa que només 
hi serà com fer-ne 
un pas més de vals i, 
a l’instant en un altre 
lloc refulgiràs
com un esquerdill.


Serà com descórrer 
els cortinatges vells i, 
entrar en una sala 
emplenada de 
tuls i de vels,
on la pau i l’harmonia t’embolcallaran 
de bell nou.


De la vida se’n diuen 
tantes coses:
què n’és un nou 
aprenentatge;
un lloc on 
experimentar 
la dualitat;
un senderol què 
n’hem.de travessar-lo 
amb un caramull 
de sofrences i, 
de regles maldestres;
alguns, fins i tot, 
s’han atrevit a
esmentar què hem 
d’agrair la vida;
sí ells sabessin 
quants malalts 
demanen marxar 
abans de continuar 
pel seu fat,
pel seu destí...?


Se’ns ha negat morir 
amb dignitat;
en un altre temps 
sí que ho fèiem,
quan encara els 
monstres no se 
n’havien instal·lat 
a la Terra.


Però recuperarem
els nostres dons
i, les nostres habilitats.
És clar que ho farem.


Estimada mare, tu, 
ja has acomplit
amb tot, 
has d’estar-te'n ben 
orgullosa 
de la teva tasca.
Lleva’t la paüra,
aniràs a un lloc 
preciós i, majestuós.



T’ho mereixes mare...!
Esborrarem totes dues
les angoixes i, els 
esparveraments.



Ho assolirem...!




Adela Payá i Prats
              💕





                                   

DE TANT...!

ALFRED RODRÍGUEZ PICÓ
      
                         

DE TANT...!


De tant mirar el cel
me n’he acolorit de blau
amb clapes blanquinoses.



De tant albirar els estels
els meus ulls centellegen
de brillantor.


De tant preguntar-me
els per què sense respostes
me n’he reblit de buidetats.


De tant capbussar-me’n
al fons de l’oceà m’he
transformat en sirena.


I, ara en contemplar les roselles a les serralades se m’ompli l’ànima de petalines vermelloses.


Veus acallades als firmaments
em fan sentir com bestiola
escorcollada.


I, no m’agrada gens 
ni mica aquests silencis concertats entre uns quants, 
excloent-me del tot.


De tan insignificant com de vegades m’entrelluco, 
em diuen que un caramull de
punts acoblats, poden crear-ne un esquerdill.


Amb repiqueteigs de tamborils he alertat als cors dels indiferents que només volen excel·lir-se’n de renoms.


De tants plors escampats 
a sobre de la gleva, me n’he desfet de les meves dèries
i, una fadeta em regala 
vols de papallones.


Al compàs dels esquellerincs campanejo pels senderols de la Mare Terra i, ja li’n comento què em brodi una tirallonga d’ales.






Adela Payá i Prats
            🔶️🔷️

  

      
                         

A UN NO HUMÀ...

“ El  Monstre "

  Odilon Redon (1840-1916 )

 

                              

A UN NO HUMÀ...

La mirada agra;

els ulls emplenats

d’escàrpies;

el cos un tronc de metall;

les mans ornamentades

de coltells;

i, un espasme tremolós

en ser-hi al seu davant.

Se n’ha sorgit de les

llodrigueres enfosquides,

confoses pels caus de

les bestioles salvatgines,

i, ja arborat d’amenaces

i, de cervell malaltís

n’ha iniciat estratagemes

contra qualsevol.

A tothom amb afalacs

arrauleix a prop seu,

i, una vegada ha assolit

combatre als seus suposats

enemics, de tots els amics

se n’ha exhaurit.

No cal que vingui a teixir-ne

teranyines d’embolics,

quedi’s al fons del seu cau

empolainat de fera ben ferotge,

i, entretinguis amb

els torrossos i, amb les formigues,

però si us plau, de feristeles

ja en tenim el planeta ben infestat.

Mengi’s <els t’estimo>, no tenim

necessitat d’un mal averany;

mots que al cor no tentinegin

de lleialtats a tothom ens sobren. 

Amaguis ben i ben a dintre de

les seves grutes, no se’n sortí

sinó n’és per a dibuixar-li’n a

la Terra un gargot esperançat.

Adela Payá Prats