CORCONS A L’ÀNIMA...

CORCONS A L’ÀNIMA...!


De disculpes s’ompli la boca
d’aquell que no en sap estimar des del cor i, copia versets d’altres autors.


Emparant-se només en allò que reconeix, l’amor, li semblà:
una carantoina de mare,
un foc encès a la llar,
un paisatge emboirat de tenebres.


A la muller a la qual hi va llançar als abismes de les ximpleries,
no la té en compte. Pensava que n’era feta de cos de neulines.


Dels seus cabells, la Natura, hi
va ornamentar alguns brancams;
dels seus ulls hi va encendre
fanals als cels;
del seu cos, rebrolls de salzes
plorons, ara mateix, sobreïxen del terregam;
i, des de les seves mans:
nierols d’ocells s’hi acomoden al seu nou sopluig.


No cal presumir-ne de les ignoràncies i, de la mancança d’humilitat,...!
Potser seria més noble fer-ne silencis del que no advertim.


De vegades, les nicieses, atorguen a les criatures les més grans estupideses,
i ja, creient-se sabedors del que no capeixin,
expandeixen frugalitats
pels xamfrans.


Com roses caigudes de 
les gerres reblides de mustigueses, així puc
concebre les teves paraules buides i, els teus corcons a l’ànima.







Adela Payá i Prats
              🕸