SENTIU...!

SENTIU...!


Li’n tenia temença a les querences,
o no creia en la possibilitat de què el sexe masculí, 
gosés de la més mínima
probabilitat de relliscar entre llengües volcàniques de sentiments.



Amb quatre germans n’havia
observat com s’hi negaven de continu en mostrar el què els hi feia tanta  vergonya: fer-se entendre d'emotivitats.



El pare, l’escola, els amics,
els havien matxucat
repetitivament amb aquella frase tan famosa de: 
“ Els homes no ploren “




I, tant que ploren...! 
Quines bestieses...!
Per descomptat que ploren...!
No són objectes...!



Qui va ser l’inventor d’haver-ne
d’esterilitzar els cors dels barons.
Qui el degollador del seu sentir;
ignoraven que amb això els tancaven el xacra del cor?




O pot ser n’estava fet a posta,
com una mena de paradigma
per a confrontar-nos
a les dones al davant dels homes?



Estimats companys:


Ploreu, i molt, expresseu
el que n’hi ha a dintre vostre,
no calleu, si us plau.



Què us fa mal...?


Estimeu de tot cor, i
no us veneu amb cossos i,
ànimes eixorques...!



No en feu de l’amor una 
àgora de mercaderies.


Entregueu-vos fins la medul·la,
però de veritat, sense fingiments.
Se n’adonareu de tot el
que us heu perdut per haver-ne
d’estimar tan sols amb les escorfes.


Caveu ben endins, ben al fons,
extrèieu de la terra:
l’aigua diamantina,
l’aigua cristal·lina.


No jugueu a les heroïcitats,
ni als trofeus, 
ni al joc de les
competivitats;
les dones no volem això.


Tan sols volem un company 
amb el qui compartir el senderol de la vida i, anar estimant-nos 
de mica en mica,
a mesura que passin els anys.


Obriu el cor.
Ja ha arribat l’hora
de fer-ho;
empleneu-vos de llàgrimes,
dugueu mocadors
per a ensutzeir-los
de mocs i, d’aigua
salabrosa;
aprengueu a saber
quina cosa
us fa espetegar,
i, xiuleu, 
piqueu de peus,
bramuleu i, sobretot
sentiu, sentiu, i sentiu....!







Adela Payá i Prats
             💞