PRESUMPCIÓ DEL QUE
NO HI SOM....!
Embagula a les seves amistats
en cofres de fusta corcada.
Treu el seu flabiol de cobla
i, entona una cançó pel següent incaut.
Satisfetes les seves inquietuds,
en fa oblits de qualsevol i,
els amuntega a la sala dels exclosos, a dintre del seu cor.
No entén el significat dels llaços de l’amistat, i es pensa que les persones hi són fetes a la seva mida;
en el moment adequat, les extreu algun que un altre benefici.
En fa retalls de fotografies d’alguns coneguts seus i, els despenja des de les cadenes de les làmpades,
com si fossin joguines per als nens.
Quan s’hi sent ociós, agafa un llumí i, comença a fer-ne fogates amb els retrats dels qui cavil·la que en són uns deslleials i, que no es mereixen ser-ne exposats.en cap indret.
L’altre jorn, la seva muller amb enganys, se’l va endur al metge i, el van diagnosticar de:
<Maníac Depressiu>.
Ara, ella, i tothom, ja hi poden
comprendre aquelles obsessions tan delirants.
En aquest moment, li n'ha agafat la dèria per memoritzar vides de gent important i, capficat
en aquests temes, hi cerca la
manera de ser-ho ell també.
Amb diners a les butxaques,
en vol finançar projectes que
ajudin als altres a millorar
les seves vides.
Mentre les manies hi siguin
d’aquest tipus: avant.
Però no per això vol
que li lleven la gràcia de que tothom s’assabenti de qui
ell, hi va ser un dels seus patrocinadors.
El que no consent és que no
se li anomeni;
en vol refulgir i, excel·lir-se'n d’ell mateix.
L’anonimat, no n’està fet
per a un home amb delers
de lluïments.
Adela Payá i Prats
🎩
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada