UN NOM NO ENDEVINAT...!

UN NOM
NO ENDEVINAT...!




Escrivia a sobre
de pètals dessecats
frases d’escriptors
què em colpien
de coratgia i,
d’empenta;
entre les pedres
escollides
d’un rierol pirenaic,
n’havia esculpit
el nom del meu
desconegut.


Un apel·latiu inventat
que mai no n’havia
coincidit amb ningú
dels homes que
hi vaig conèixer.


Per què n’havia
cal·ligrafiat
aquell nom,
m’ho preguntava
una i, altra vegada.?


Començava per <G>
i, finalitzava
amb <O>,
de fet no recordava
cap company
amb aquesta inicial
ni amb aquest
acabament.


Què estrany que podia
ser-ne tot alhora.


Tal vegada n’havia
imaginat un
qualificatiu propi,
inexistent,
per tal de no estar-me’n
amb cap homenívol.


Un impossible,...!


No volia molestar-me
en explorar l’autenticitat
de les estimes?


N’era ben clar que
des de ja feia molt
de temps, n’havia
deposat l’amor en
mans dels brisquets i,
ja tant em feia
les queixes i, les
reclamacions
del meu cor...!



     




Adela Payá i Prats
           😡