EPÍSTOLA A LA MEVA MARE....

EPÍSTOLA A LA MEVA
MARE....!



El teu rostre, mare,
quantes coses me 
n’ha parlatnavui, 
sense emprar paraules.


Hem dialogat com 
feia anys.que no ho
posàvem en pràctica.


Hem conversat del pare, 
dels avis, de les històries
del passat, de la vida, 
de l’amo i, de la mort.


No has de tenir-ne
por, mare,
sí els qui tot ho manegen 
han d’endur-se te’n 
amb ells, 
no has de témer res, 
pensa que només 
hi serà com fer-ne 
un pas més de vals i, 
a l’instant en un altre 
lloc refulgiràs
com un esquerdill.


Serà com descórrer 
els cortinatges vells i, 
entrar en una sala 
emplenada de 
tuls i de vels,
on la pau i l’harmonia t’embolcallaran 
de bell nou.


De la vida se’n diuen 
tantes coses:
què n’és un nou 
aprenentatge;
un lloc on 
experimentar 
la dualitat;
un senderol què 
n’hem.de travessar-lo 
amb un caramull 
de sofrences i, 
de regles maldestres;
alguns, fins i tot, 
s’han atrevit a
esmentar què hem 
d’agrair la vida;
sí ells sabessin 
quants malalts 
demanen marxar 
abans de continuar 
pel seu fat,
pel seu destí...?


Se’ns ha negat morir 
amb dignitat;
en un altre temps 
sí que ho fèiem,
quan encara els 
monstres no se 
n’havien instal·lat 
a la Terra.


Però recuperarem
els nostres dons
i, les nostres habilitats.
És clar que ho farem.


Estimada mare, tu, 
ja has acomplit
amb tot, 
has d’estar-te'n ben 
orgullosa 
de la teva tasca.
Lleva’t la paüra,
aniràs a un lloc 
preciós i, majestuós.



T’ho mereixes mare...!
Esborrarem totes dues
les angoixes i, els 
esparveraments.



Ho assolirem...!




Adela Payá i Prats
              💕