UDOLS A LES NITS...!
Se n’ha brodat una tirallonga
d’ulls als plecs de les seves
conques;
n’ha fet forats ben menuts
a totes les portes;
a les murades, d’escletxes les has cisellades i, tot i així, no podrà veure-la de cap de les maneres.
Sóc voliaina li’n diu ella,
n’he après a invisibilitzar-me
i, a metamorfosejar-me'n,
en percebre’t, estenc
les meves ales
i, m’enlairo;
vagarejo per les raconades
on els teus esguards
no hi puguin heure’m
i, en romandre, tu, adormit,
cloc cadascuna
de les cavorques.
Mentre tu vols fer-ne
obertures
a les solideses, jo,
m’entretinc
aclucant-les...!
Dia rere dia, com les
formigues,
cadascú inicia el seu procés
de començar de nou
el seu deliri.
Un obrir i, tancar de sovint.
Un voler replegar-se’n
d’intimitats,
contrari a un voler
exposar-se’n
al davant de tothom.
Entossudit i, encoratjat,
ell, tot ho ha demolit i,
malgrat l’esforç continuat,
sense llar s’hi ha quedat i,
ella, transformada
en mussol, per les nits,
aleteja d’arbreda en arbreda.
Una lluna conspiradora,
l’ha reflectida
a les llambregades del caçaire i,
en voler atrapar-la entre
xàvegues de cotó,
n’ha quedat ben petrificada i,
en mil trossets esmicolada.
Ara, ell, a la lluna li plora com llop solitari...!
Nits d’udolades...!
Recull els escapolons per
recompondre’ls i,
des de llavors ençà,
que hi viu força apesarat.
La fada padrina, ha marxat i,
a d’ella l’ha abandonada per sempre.
Hi viurà espedaçada en brisalls
de porcellana.
Adela Payá i Prats
🦉
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada