UN COLLARET....

UN COLLARET....!



Les perles del collaret
les vas estirallar,
sense motius ni raonaments,
i una rere l’altra, s’hi
varen esbarriar per sobre
de les llambordes.


Les perles de les il·lusions,
s’hi varen emmusteir de flonjor;
les de les esperances, hi van
sotsobrar al fons
de les clavegueres;
aqueixes llaurades de somnis
en van quedar alhora escorxades de pellofes corrugades;
les més dolces i, tendres que
sospiraven d’amorositats
a dintre de la premsa restaren 
reduïdes en nuvolades de polsim i, unes quantes retrocediren al seu passat de nacre en evolució.


De la teva mancança de compassió hi vaig inundar 
el meu cos de plors:
esfèrules cristal.lines,
i, sense adonar-me’n, 
al voltant del meu coll, 
un cadenat de claus,
em van ensenyar a obrir-ne
tots i, cadascú dels baguls 
de les incomprensions.


La vida amb molta delicadesa 
em va voler mostrar què els imitadors de les volences, 
allotgen a dintre d’ells, 
corets de paperines i, 
una vegada han acomplit 
els seus desitjos de bambolines, fan esvanir-se la seva
avidesa de cel·lofana.


Les perles del collaret les
vas arrencar amb ràbia deslleial,
i, ara mateix, hi duc penjats
ullals de tauró...En voler-te
apropar arran meu, mossegades
en rebràs sense cap commiseració.








Adela Payá i Prats
               🗝