UNES PASSES ENDARRERIDES...

IMATGE: ADELA P. PRATS

                          

UNES PASSES
ENDARRERIDES...!



Tu, a l’escenari,
jo, al pati de butaques;
i, encara que els llums
n' eren apagats,
has sabut fer-ne coincidir
els teus fanals amb els
meus.


El nostre temps viscut
junts, ja n’és un dolç record,
i, amb cossos allunyats
hem sabut mantenir-nos
amb ànimes acoblades.


Avui, ens ho hem dit tot
sense paraules, 
sense gestos
ni amaneraments, 
tan sols ens hem atrevit a
enfondir-nos
pels viarons irisats.


Ens hem arrencat somriures
i, hem fet remembrances del
que no hi va poder lluir-ne
de brillantor.


N’érem, i som força desiguals,
però els nostres esperits
romanen amb una mena de vincle
inintel·ligible.


N’hi ha un enteniment que no sé
aleshores, d’on neix, o d’on
pogués rebrostar, malgrat això,
els nostres lligams a la Terra
ens fan corbar-nos i, 
doblegar-nos i, ens impulsen a iniciar  una barrija-barreja
de moltes fugides, cada vegada què ens retrobem.


Ahir sense aparaular-ho
hi vam confluir per a fer-nos
saber a tots dos plegats,
que cadascú entén l’amor
de maneres oposades.


Però ens fa gràcia aquestes
diferències nostres tan abissals,
i, ens atrevim a estiregassar
els llavis fins als pòmuls
i, ja ens hem fet sabedors
del què no hi pot ser...!


Les nostres consciències,
sense intervenció material,
tot ho han parlamentat i, des
de fa unes hores, que hem 
marxat sense comiats.


Sabem que els nostres
viaranys s’entrecreuaran
de nou, fins a quan, 
ho ignorem;
n’hi ha alguna cosa estranya
què a tots dos ens trasbalsa.






Adela Payá i Prats
              🌱