ALFRED RODRÍGUEZ PICÓ
DE TANT...!
De tant mirar el cel
me n’he acolorit de blau
amb clapes blanquinoses.
De tant albirar els estels
els meus ulls centellegen
de brillantor.
De tant preguntar-me
els per què sense respostes
me n’he reblit de buidetats.
De tant capbussar-me’n
al fons de l’oceà m’he
transformat en sirena.
I, ara en contemplar les roselles a les serralades se m’ompli l’ànima de petalines vermelloses.
Veus acallades als firmaments
em fan sentir com bestiola
escorcollada.
I, no m’agrada gens
ni mica aquests silencis concertats entre uns quants,
excloent-me del tot.
De tan insignificant com de vegades m’entrelluco,
em diuen que un caramull de
punts acoblats, poden crear-ne un esquerdill.
Amb repiqueteigs de tamborils he alertat als cors dels indiferents que només volen excel·lir-se’n de renoms.
De tants plors escampats
a sobre de la gleva, me n’he desfet de les meves dèries
i, una fadeta em regala
vols de papallones.
Al compàs dels esquellerincs campanejo pels senderols de la Mare Terra i, ja li’n comento què em brodi una tirallonga d’ales.
Adela Payá i Prats
🔶️🔷️
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada