MULLATS D’ASPRESES...

MULLATS D’ASPRESES...!




En un temps força endarrerit,
quan a les nits dibuixàvem
poemes, hi vam crear un fil,
d’antuvi, fet per als dos: 
per tu i per mi.


Després va iniciar ell mateix
els seus preludis col·lectius
d’enderiar-se pels viatges
al voltant de la geografia dels
Països Catalans.


N’era un fil porpra, on s’asseiem
i parlàvem i, divagàvem de tot,
aleshores, creiem l’un amb l’altre,
no existien ni la desconfiança
ni els simulacres;
però com sempre n’havia intuït
tu et donaves a quarts i,
a mig quarts, mai sencer.


El nostre enfilall, ho va saber 
abans que nosaltres, i per on tu reposaves, ell, començava a esfilagarsar-se’n.


Veia els serrells com anaven 
caient com pluja de serpentines,
i, plorava en silenci, sense que tu te n’adonessis.


Les teves mans de coure,
un capvespre, on la lluna lluïa
amb sabre morisc,
em van llançar als abismes,
i, des d’enllà podia sentir-ne
les teves acerbes riallades.


N’ets com un bufó, dringant
els seus picarols, què per tal
de fer-ne riure als seus reis,
n’ets capaç de qualsevulla
entremaliadura.


Els donyets i, les fades hi són
arran meu;
la màgia em va escollir
a mi, en detriment dels ratpenats que amb tu s’hi varen quedar i, ara com ells, hi eres a les coves de cap per avall.


Ja en fa temps que no pujo
allà dalt, on s’hi despenja el nostre rastell de pedres púrpures, reflectint llums rubescents.


Quan deixem de ser-ne enemics,
tot just, hi podríem passar un dia als cels emporprats,
fent-ne treves de pau.


Ja hem après tots dos plegats
que no n’és la teva natura
estimar-ne ningú, i encara
que t’ho puc respectar, jo també
n’he comprès que amb tu,
no m’hi estaré, excepte
aqueix jorn, on disposem
tots dos, de ratificar amb
signatures d’armistici.





Adela Payá i Prats
              ☮